Opinió

De reüll

Un dels nostres

Per sort nostra, i contradient allò que alguns bramen que els grans creadors internacionals són esquius al circuit expositiu de Barcelona (el mantra aquell de la decadència cultural i tal), ens quedaran una pila de records de l’immens fotògraf nord-americà afrancesat William Klein, mort aquesta setmana als 96 anys a París. El més recent, de record, la completíssima mostra que li va organitzar la Pedrera, en plena pandèmia, tot i que jo em quedo amb la visita que va fer fa molts més anys, el 2005, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), llavors en una col·lectiva. Vitalista com les seves imatges, amb un humor negre que, deia, li venia de fàbrica pels seus orígens jueus, i per sobre de tot enemic dels dogmes. Ben poc lluny hauria arribat si s’hagués escoltat als anys cinquanta els crítics del seu treball. “Això no és Nova York”, li van etzibar en no detectar-hi signes de la farsa del somni americà, sinó masses de gent de barris pobres dignes lluitadors en el seu dia a dia, i en veure’n un missatge incomprensible: “com la vida”, replicava el fotògraf. Col·laborador del cineasta (ell també n’era) Jean-Luc Godard, un altre rebel que acabem de perdre, la lliçó que han d’aprendre de Klein els joves i no tan joves creadors és fer el que sentin i creguin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.