Això s'acaba

L'agost va començar amb una llum de setembre i un aire fred amb els quals semblava que agonitzava l'estiu. Però, avençat el mes i malgrat que la garbinada va refredar el mar, l'estiu ha retornat rabiosament calent, de manera que se'm fa estrany que hagi d'acabar-se aquesta meva vida estiuenca, que, deixant tantes coses per fer, transcorre amb banys matiners, passejades al capvespre, l'escriptura d'aquestes Ombres i lectures intempestives, com ara la del Dietari de Francesc Rierola que em va deixar en Miquel Pairolí i on he trobat que, a finals del segle XX, un català religiós, moralista i “civilitzat” confessa que li agraden les corridas havent cregut abans que era una afició bàrbara: “Ningú dels toros o toreros n'ha dit més pestes que jo. Per poc avorreixo un amic perquè cometia la baixesa d'aplaudir a sers tan degradats com els que amb estoc i drap vermell exposen sa vida per matar un animal... De llavors ençà he aplaudit, m'he aixecat dret, he cridat «bravos!», llegeixo i repasso llibres de tauromàquia, he fet revistes i em sabria greu que per aficionat ningú em passés la mà per la cara. Quin efecte m'ha de fer els detractors de l'espectacle! Quina força els seus arguments! Feresa, por i fàstic me féu la primera corrida. El canvi ha estat radical i no em pesa”. Rierola hi manifesta el fanatisme del convers sense explicar el perquè de la seva passió pels “toros”. He transcrit aquest paràgraf perquè m'encurioseix que s'hi reflecteixi que, fa més d'un segle, n'hi havia que consideraven les corridas una afició bàrbara sense que pugui deduir-se que tinguessin present el patiment de l'animal, la qual cosa em fa pensar que, almenys en aquest sentit, hi ha hagut una certa evolució ètica. Tanmateix, jo volia escriure sobre el fet que em reca que l'estiu s'acabi, que els veïns ocasionals ho deixin de ser i que vora meu algú deixi de pintar amb el desig de veure-hi més en el paisatge, renovant-hi la seva relació sensorial, mentre intenta que els arbres, els mars i els cels es converteixin en pintura.