Anna Gabriel “no toca”

Queda clar, i que ningú ho dubti, que era per l’emoció que l’embar­gava i no per cap volun­tat ni cap deliri d’opa­ci­tat que Anna Gabriel no va voler con­tes­tar pre­gun­tes en la seva atenció a la premsa, a Madrid, després de la decla­ració davant del jutge Lla­rena. La gent d’esquer­res, i les de les esquer­res alter­na­ti­ves encara més, sem­pre són molt emo­ci­o­nals, molt humans, molt ten­dres i per això poden que­dar com l’espe­rit més lliure i reco­llir colum­nes i colum­nes d’admi­ració encara que es com­por­tin com el polític de dre­tes més gro­ller. En aquest ofici, també hi ha coses que no can­vien amb el pas de les gene­ra­ci­ons. Una és que, per segons qui, la màniga és molt més ampla. Si un “post­con­ver­gent” es nega a con­tes­tar una pre­gunta i cita, amb gràcia o sense, el vell i ama­nit “no toca” de Jordi Pujol, li baixa al cim tota la cava­lle­ria. Quan els soci­a­lis­tes de la “moder­nor moderna” con­vo­quen a rodes de premsa sense dret a pre­gun­tes, o amb pre­gun­tes res­trin­gi­des a un o dos peri­o­dis­tes, i pas previ per un inter­me­di­ari, se’ls diu de tot menys senyors. Quan l’ine­fa­ble M. Rajoy con­vo­cava “via plasma”, gene­rava més acu­dits que la glo­ri­osa època de la “xíndria amb xorís” i el “baixi del ficus, senyor Moran”. Però l’Anna Gabriel (qui l’enten­gui que la com­pri, diria l’àvia Neus) no va poder par­lar d’emoció i ja par­larà un dia d’aquests des de casa envol­tada dels seus. Com era allò de la Pon­satí? Que anàvem de catxa?