Pa, circ i... Renfe

La taula de distribució d’usuaris de Rodalies i Mitjana Distància de Renfe posa de manifest que la decisió política de fer gratuïts en tot el conjunt espanyol els serveis de Rodalies i Mitjana Distància de Renfe suposarà que la meitat de les subvencions aniran a Madrid. Cap sorpresa, però valen comentaris i explicacions. És conegut que les Rodalies més grans pertanyen a Madrid, que concentra el 52% dels usuaris anuals, mentre que en els serveis de Mitjana Distància sobresurt Catalunya. I per això Catalunya tampoc surt malparada del repartiment, perquè, en conjunt, absorbiríem més d’una quarta part de la subvenció.

Si es tracta d’una política energètica o de mobilitat, o d’ambdues combinades, fa de mal veure que calgui una concentració puntal tan gran de recursos. Perquè la realitat és que els problemes de mobilitat i de la despesa energètica es reparteixen molt extensament arreu. De fet, acostumen a fer més quilòmetres els residents als espais menys densos que els de les metròpolis. En contraposició, i a la recerca d’un argument, podríem veure-ho com una política de rendes, en el sentit que són els residents de les grans concentracions metropolitanes els que paguen més el sobrecost de l’energia en els seus desplaçaments perquè ja de partida absorbeixen costos de vida majors. Aquest seria un enfocament més justificat, però per ser correcte podria haver-se aplicat a tots els desplaçaments tant urbans com interurbans, en ferrocarril, metro i en bus, i no solament a aquelles persones que fan servir Rodalies i Mitjana Distància. En el cas present, el que és clar és que s’ha volgut posar de manifest que la gratuïtat és un regal del govern central.

Des de fa anys, com a resultat de la transferència de Rodalies a la Generalitat, les aportacions de l’Estat haurien d’anar directament a la Generalitat i aquesta les hauria de redistribuir als operadors, un d’ells Renfe. La situació present trenca novament allò previst per l’Estatut i deixa al setè cel la transferència dels recursos de l’Estat, tot desvirtuant el que està aprovat i consolidant un centralisme de menyspreu. I més, la decisió desvirtua i trenca la unificació tarifària del conjunt del transport públic metropolità.

Per tot aquest despropòsit i ineficiència, ens podem preguntar quina raó sustenta tot plegat, i només se’ns n’acut una: el govern central vol fer-se directament present en dos llocs concrets i davant una majoria concreta de població, que són potencialment els electors del PSOE-PSC, això és la classe obrera metropolitana. I ho vol fer directament, perquè es vegi qui és qui aporta els diners. El PSOE se la juga electoralment, en bona mesura, a Madrid i Catalunya, i en aquests dos llocs vol fer un gest concentrat que no pot fer, per exemple, a Andalusia, València o Astúries, amb una diana semblant, però déu-n’hi-do del que amb un sol gest efectua. El cop deixa sense marge a governs regionals i municipals, que suporten un volum més gran de transport públic (bus, metro i ferrocarrils autonòmics –com ara FGC–) sense uns recursos comparables amb els del govern central, i aquests governs estan en altres mans polítiques.

Hom es pot imaginar fàcilment els assessors polítics de La Moncloa amb una taula com la del principi i salivant d’estrategs. Pura lluita política de partit que trenca la cooperació lleial entre administracions, i és que, segons la Constitució, “l’administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació” (art 103 CE, subratllat nostre). I és que amb la gratuïtat de Renfe fallen de cop i simultàniament aquests cinc principis.

I, no obstant, el moment demanaria polítiques energètiques, de mobilitat i de rendes amb major rigor i sentit.