La gola del llop

Trec aquesta faula del Matrix que Lau­ren Groff fent de baula man­lleva d’Isop i incor­pora a la seva excep­ci­o­nal novel·la: la faula del llop i la grua. La del llop que, sigui men­jant massa de pressa, sigui escu­rant-lo, li queda un os cla­vat a la gola. Ennu­e­gat, ado­lo­rit, no té manera de treure-se’l, s’esgar­rapa, es des­es­pera, va aquí i allà, i ja sigui via reunió amb tots els ani­mals, sigui perquè li va a l’encon­tre, es pre­senta tot man­soi davant d’una jove grua perquè de totes les bèsties aquesta sem­bla la més dotada per esti­rar-li l’os de dins de la gola. Per llàstima, o perquè el llop li pro­met que si és capaç d’entrar dins de la seva boca hi tro­barà un tre­sor, la grua fa el fet. Aparca les seves pors i allarga el bec dins la gola del llop i treu l’os. I, alli­be­rat, el llop li diu que ara obtindrà el seu tre­sor. I el tre­sor no són uns llo­bins com sos­pi­rava la grua, sinó la vida. La grua ja pot estar con­tenta que el llop, una fera, hagi mode­rat el seu ins­tint. La seva natura. És una versió millor que la del gri­pau que ajuda a cre­uar un riu a un escorpí, i que acaba mala­ment pel calàpet.

La lliçó que ens vol donar Isop és que no fem favors a mal­vats i cor­rup­tes que ja podràs estar con­tent si et dei­xen sa i estalvi.

Però la natura humana, que Lau­ren Groff esprem acos­tant-nos el pre­sent des del segle XII, amb la història de l’expulsió de Maria de França de la cort d’Eli­o­nor d’Aquitània per fer-se càrrec d’una aba­dia empo­brida, és tos­suda.

Al marge del seu relat preciós sobre el poder i l’ambició i la sen­su­a­li­tat feme­nina, i sobre la devoció a allò supe­rior, jo veia aquest os com aquests trens de Renfe que no van ni en rodes per molt que els facin de franc, i el veia tant com aquest fun­ci­o­nari de Defensa que can­via la infor­mació de l’1 d’Octu­bre d’Alcarràs el dia que la pel·lícula del mateix nom és selec­ci­o­nada per anar als Oscar, o el del BOE que can­via la deno­mi­nació ofi­cial de les comar­ques. Sort en tenim, que el llop no tanca la boca quan, fent de grua, li tra­iem l’os del dia de la gola.