La Grossa de la Diada

La Grossa de la Diada recorda molt les tau­les gimnàsti­ques gegan­ti­nes del Pri­mer de Maig del règim fran­quista; es pretén aigua­lir el caràcter rei­vin­di­ca­tiu d’una jor­nada, fer creure que la situ­ació que es viu ja ha asso­lit la nor­ma­li­tat més abso­luta i que, per tant, les pro­tes­tes ja no calen. La ini­ci­a­tiva no anava sola.

La nova tem­po­rada dels mit­jans públics –i els pri­vats grans, també– s’anun­ci­ava com la represa de la funció d’entre­te­ni­ment a costa dels pro­gra­mes amb pes polític. Per si la cosa fallava, tots els ter­tu­li­ans, uns molt espa­nyo­lis­tes –extrema dreta inclosa– i d’altres afins als par­tits gover­na­men­tals –això sí, amb inde­pen­den­tis­tes crítics en vies d’extinció– mos­tra­rien la seva cara més ama­ble davant d’un país que ja no té cap pro­blema de pes, amb un govern català que fa les coses la mar de bé i un govern espa­nyol que agom­bola els seus súbdits cata­lans amb reen­cu­en­tros i tau­les de diàleg. Tots ells s’apro­pa­ven a la Diada amb aquell som­riure de per­do­na­vi­des davant la pre­vi­si­ble pun­xada de l’ANC, a la qual retre­ien que, en el seu mani­fest, digués allò que era una evidència: que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no feien res per asso­lir la inde­pendència que tenien en els seus pro­gra­mes i que els va fer arri­bar al 52%.

Els cen­te­nars de milers de mani­fes­tants esta­ven tips de sopars de duro pro­me­sos per minis­tres d’un Estat que, des de la “Tran­sición ejem­plar”, ho ha mani­pu­lat tot perquè no hi hagués tran­sició democràtica de debò; també esta­ven farts de pro­cla­mes messiàniques que al dar­rere, en lloc de fets, només espe­ren una adhesió obe­di­ent i acrítica. I quan l’ANC pro­posa una data con­creta, els polítics es caguen a les cal­ces i els calçotets i fan pinya per defen­sar les seves nímies par­cel·les de poder. I, és clar, la Grossa de la Diada, mal­grat les tra­ve­tes, va ser la mani­fes­tació.