Quanta, quanta errada

El president Aragonès va errar en la gestió de la seva no presència en la manifestació de l’Onze. No dic que s’equivoqués no anant-hi, és un debat viu aquest de quan els presidents han d’anar a les manifestacions. Però ho va gestionar malament. Esquerra va errar en la sortida en tromba de dirigents i militants per fer pinya amb la decisió. Sobretot amb l’agressivitat del to emprat. Una demostració de força?, potser sí, però a quin preu? La manifestació va ser un èxit.

Va errar l’Assemblea en no saber gaudir de l’èxit de la manifestació ni 24 hores, presentant-se al Palau de la Generalitat amb una proposa que sabien que el president no acceptaria i que desconeixien tota la resta d’interlocutors de la reunió. També l’erra l’Assemblea en afirmar que, si no s’imposa el seu full de ruta, entrarà en competència amb els partits polítics presentant una llista cívica a les pròximes eleccions. Hi ha poc marge electoral. Trinxa l’espai. Blinda els partits.

L’erra Junts en centrar tot el seu discurs en si es manté al govern o no. Perquè no els permet lluir l’obra de govern que estan impulsant, que és precisament en l’àmbit on més gent té dubtes de la seva solvència, municipals a banda.

I per què tots aquests retrets? Doncs perquè el dia 11 al migdia Òmnium havia fet una proposta molt interessant: tornar a seure, refer l’estratègia, bastir nous ponts de confiança. I això anava bé a tothom, sobretot a l’independentisme. Tornar a seure va bé a Òmnium, era un bon resultat polític per a la manifestació de l’ANC, va bé a Junts, ja que més o menys era la seva principal demanda a Esquerra i va bé a ERC seure en alguna taula de diàleg més enllà de la de Madrid.

Aquesta nova oportunitat que, insisteixo, és bona per a tothom, l’han anat teixint més o menys els uns i els altres. Seria una greu errada no aprofitar-la. I en aquest sentit soc una mica optimista, ja que se n’han comès tantes, d’errades, que ni que sigui per estadística toca encertar-la. Ànims a tots.