El menjar sí que es llença

Qui no ha fet croquetes de les sobres d’un tros de carn? O congelat un caldo, uns fideus, un rostit, una coca? O ha fet créixer uns ous amb llet i farina? Molts ho hem fet i ho fem, educats en aquell principi ecològic avant la lettre que advertia que el menjar no es llença, que si ja ens hem quedat a gust sempre li podem donar una segona vida amb una mica d’imaginació. Això, és clar, si no ens hem deixat seduir per l’estètica d’una societat de nou-rics que semblaria que adquireix nivell quan més dilapida i val a dir que en els últims trenta anys la globalització ens ha servit a taula, sovint a preus incitadors, els més variats productes d’arreu del planeta embolcats en plàstic i amb una polida presentació que entra pels ulls; una altra cosa és saber què estem consumint exactament i en quines condicions s’ha elaborat. El menjar sí que es llença i a bastament. Mentre aproximadament 1.000 milions de persones passen gana, cada any, segons la FAO es perden 1.300 milions de tones d’aliments que representen un terç de la producció mundial, una fatal irracionalitat del sistema que fa que no s’aprofiti bona part d’allò que ha estat cultivat, transformat, envasat i transportat, generant a més un desastrós impacte mediambiental –un 10% de les emissions de CO2 procedeixen d’aquestes deixalles–. Les dades en el conjunt d’Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya estan en fatal consonància: a Catalunya, per exemple, van a les escombraries uns 35 quilos de menjar per persona i any. Molt per millorar, per potenciar els productes de proximitat i conscienciar contra el malbaratament.