Ara ja puc, Vicenç

Hola, Vicenç, d’aquí a quatre dies exactes farà un mes que vas marxar. Ara ja et puc escriure. El xoc inicial, la clatellada que em va deixar freda, ha anat deixant pas a una tristesa fonda, i tu sempre em deies que des de la malenconia o des de la ràbia s’escriu més bé que des de la felicitat —que ja hem vist que no només no és completa, sinó que sovint és indecent. Samurai, tot va anar massa de pressa, i mira que eres partidari del zen i la calma. Aquell fatídic 27 d’agost només vaig poder escriure un sol record a les xarxes. La vegada que junts vam agafar un avió cap a Palma per participar en una taula rodona a l’Edifici Sa Riera, a la UIB, convidats pels amics Llucia Ramis i Biel Mesquida. Encara em ve el títol: Literatures i audiències. Un cop asseguts, em vas demanar que mentre l’avió s’enlairés i aterrés fes el favor de callar. Que tu agafaries un diari i t’escudaries en el silenci. Que la resta del temps podíem parlar del que volgués. Murri i seriós, persuasiu i loquaç, savi, em vas ensenyar a concentrar l’escriptura: “Fes narració, conte, crítica. I deixa’t estar de marejar la perdiu amb la novel·la.” Un dia em vas fer entendre que si un gat negre es creua en el camí d’algú és que la pobra bestiola va a alguna banda. Eres lúcid, capaç de fer riure i rumiar alhora. L’amic escriptor que em va ajudar a crear personatges amb biografia, a depurar la ferralla i, sobretot, a provar de fer de l’art un gaudi en gerundi i no pas un recorregut frenètic cap a un terme final. Fins aviat, camarada! Vicenç Pagès Jordà, l’home vestit de blanc, practicant aikido davant del mar. Aquesta és la postal clavada a la pissarra del meu record.