Il·lusionisme monàrquic

Diuen que d’il·lusió també es viu. I la il·lusió és avui l’aposta de la monarquia per sobreviure en un món que fa temps que els ha avançat per la dreta i per l’esquerra, emportant-se corones, corts i palaus d’hivern, a cop d’urna o de guillotina. Els reis i les seves famílies han de vendre il·lusió a la gent del carrer i la pompa, la cerimònia, els contes de fades i les disfresses són part del pla, el show business. La reina Elisabet II n’ha fet una pòstuma, planificada i maratoniana exhibició amb motiu del seu funeral. Desfilades, uniformes, rituals, glorificació imperial, classisme medieval, castells, catedrals, joies i tres generacions d’hereus per perpetuar la corona fins al segle XXII. Uns fastos obscens per a una hipèrbole irreal. Il·lusió de grandesa, d’estabilitat, de continuïtat, il·lusió d’autoestima, il·lusió de proximitat, il·lusió d’unitat, il·lusió d’una vida idíl·lica... Il·lusionisme, en el fons. Si la corona fos sinònim de grandesa, les principals potències del món no serien repúbliques. Si fos vincle d’unitat, Noruega encara seria part de Suècia, Escòcia no voldria un segon referèndum i Espanya no necessitaria esclafar Catalunya cada x anys. Si els reis fossin sinònim de progrés i autoestima, cada cop n’hi hauria més i no al revés i entre ells no hi trobaríem corruptes, defraudadors, drogoaddictes, pederastes, adúlters, insolidaris i altres espècies. Perquè són gent corrent elevada per decret a categoria d’excepcional. La monarquia és passat, està fora de context com ho estan l’esclavisme, el supremacisme blanc o el masclisme patriarcal. És pura evolució. En la civilització moderna, democràtica i socialment avançada que presumim de voler construir, no té sentit que un ciutadà i la seva família tinguin assignada per llei una posició social, política i econòmica de privilegi per sobre (i molt) de la resta de la població. No tenen sentit els drets dinàstics, ni el caràcter vitalici i hereditari d’aquesta posició, ni la mística de les cerimònies de coronació, per la gràcia de Déu o per la de l’home. És un nyap imposat a la gran majoria de la població, que ni pot triar ni se li pregunta si voldria triar. Són fets consumats.