Despropòsit fiscal

Resulta difícil analitzar amb la fredor que requereix l’objectivitat de l’anàlisi econòmica la notícia que el govern d’Andalusia renuncia a un centenar de milions d’euros i s’apunta a l’abolició fàctica de l’impost de patrimoni. Deixaré aquí els comentaris que mereix la barra amb què el seu president s’ha referit als catalans i que haurien causat escàndol si fos Catalunya qui els hagués fet.

Però voldria remarcar algunes coses. Es refereixen simplement a l’impost, i per tant són aplicables també als abolicionistes locals d’aquest impost. Efectivament, si es comencés de zero, gravar el patrimoni no és la millor opció possible: suposa una imposició reiterada sobre l’estalvi i com a tal el penalitza. Però mai els sistemes fiscals comencen de zero i la teoria de la imposició òptima en certes circumstàncies ho aconsella. Però és que partim d’una insuficiència manifesta de recursos públics. Gastem el que no ingressem de manera reiterada i tothom sap que tard o d’hora algú (Europa) es cansarà de finançar els nostres dèficits. Després vindran els marrameus, les retallades i les mesures extraordinàries. L’impost sobre el patrimoni va néixer així. A més, ja hem decidit que no volem fer tributar massa les rendes de capital, ja que aquestes es mouen a cop de clic, i acceptem tots una dualitat fiscal prou regressiva respecte de les rendes del treball. De manera que si no volem gravar el capital quan flueix, les seves rendes, sembla lògic que gravem la seva acumulació, el seu estoc: el patrimoni. Diran alguns que molts països no tenen aquest impost; és cert, però en tenen d’altres que probablement agradarien menys als abolicionistes. Volem gravar més, si de cas, béns immobles com ho fan els francesos (més IBI equivalent?); volem per finançar-nos més taxes per serveis públics com fan molts anglosaxons?, ens agradaria més progressivitat en renda com als nòrdics? És clar, si no volen res de res, jo a no pagar impostos també m’hi apunto. Però no deixa de ser una irresponsabilitat, en democràcia, per a aquells que aspiren a més i millor estat de benestar. Per la via dels fets, alguns poden afegir que aquest és un impost que els rics de veritat ja no paguen. Entesos. Els descosits de la regulació actual els permet l’enginyeria fiscal que els grans despatxos faciliten, fent-los estalviar en impostos més que els contribuents hauran de pagar en minutes. Crec que molts dels qui demanen la supressió de l’impost són de fet els temorosos a practicar l’elusió fiscal i que, a falta d’assumir el risc que els enxampin, troben més net pressionar perquè l’administració els condoni. A més, quan una cosa no funciona per escapatòries legals, l’obligació és cosir el forat i no fer-lo més gros.

Més arguments. Si volem que sigui un gravamen només per a grans fortunes, elevem el mínim exempt: la comissió de reforma tributària així ho ha recomanat . Recordem també que l’impost de patrimoni té un paper de control de qui acumula riquesa i no declara renda. El volem perdre? En benefici de qui? I si el que es vol evitar és que la tributació sigui confiscadora, posem un nou límit a l’anomenat escut fiscal. Tot això pot ser complex per a alguna administració i per als assessors fiscals, però l’objectiu no és fer-los la vida més senzilla, sinó legitimar el conjunt de la fiscalitat.

Entrem ara en el panorama autonòmic. De nou no comencem de zero: tal vegada l’impost mai no s’havia d’haver descentralitzat tal com s’ha fet. Però haurien volgut els que s’apunten ara a la recentralització descentralitzar un altre impost, com és el de la renda, que és el que més visibilitza, identifica i permet un vincle de solidaritat des de l’entorn personal al territorial? Ja cou prou l’abús de Madrid que es permet abaixar ingressos protegida com té la despesa per l’efecte capitalitat. Però quina lògica té que Andalusia, que es finança amb transferències d’altres comunitats que sí que mantenen l’impost, renunciï a aquesta recaptació? Una regió internament prou desigual ha d’afavorir encara més el més rics? Algú es creu que posats a emigrar insolidàriament és millor Andalusia que Madrid? Quin despropòsit no és que un govern d’ideologia que es diu liberal distorsioni l’eficient assignació de recursos a través de la fiscalitat diferencial? Com es pot estar a favor de l’harmonització europea enfront d’Irlanda i altres, i negar-la al si del propi estat? Com es pot ser constitucionalista espanyol i ignorar el principi de contribuir també segons la riquesa?

Atreure talent és donar una bona fiscalitat per impatriar els joves que volen tornar al país sense penalitzacions respecte dels seus països de procedència i no ajudar a expatriar grans fortunes dinàstiques de patrimonis improductius que arrosseguen privilegis al llarg del temps. Reformular l’impost i no abolir-lo sembla l’opció més sensata.