Taxi

Fa uns dies, a mitjanit, vaig agafar un taxi i, per orientar el conductor, li vaig dir que l’adreça de destinació era al costat d’un multicinema. No els tenia localitzats i em va comentar que, durant l’horari en què ell mena el taxi, molt poca gent li demana que els dugui a una sala de cinema. Li vaig preguntar, però, quan començava el seu torn: a les set de la tarda; una hora en què les sales són obertes: de fet, les darreres sessions comencen a l’entorn de les deu de la nit. En fi, es pot arribar a un cinema sense agafar un taxi, però vaig pensar en l’abandó de les sales: la recaptació en taquilla ho constata. No vaig comentar-ne res, sinó que vaig preguntar-li a quina hora acabava el torn: a les set del matí. Dotze hores diàries? Sí. I quants dies a la setmana? Sis. Vaig fer el compte ràpidament: 72 hores setmanals. Va matisar que podien arribar a ser 75 o 76 hores i em va explicar que el taxi no era seu, sinó que treballava per al propietari de la llicencia. Treballar tantes hores és legal? “No, però feta la llei, feta la trampa”, em va respondre, afegint-hi que pràcticament no tenia més vida que la que fa dins del taxi. Tanmateix, va dir que podia ser pitjor: “Si tens la llicència, caríssima, del taxi i, a més, el condueixes, pots arribar a dormir-hi i tot.” I encara més: “Si consideren que no rendeixo prou, és possible que m’acomiadin, però no he de donar una determinada quantitat a l’empresa, com és el cas dels taxistes de Cabify, que, per tal que els surti a compte, han de treballar setze o disset hores diàries.” Vam arribar a la fi del trajecte i ens vam desitjar bona nit. Vivim en un món ple d’esclaus.