Psicòstasi

Demà dijous és el dia dels sants arcàngels: Miquel, Rafel i Gabriel. Els arcàngels, segons la tra­dició, influ­ei­xen en els grans esde­ve­ni­ments humans. Per això no ha de sob­tar veure repre­sen­tat sant Miquel pesant una ànima amb unes balan­ces. Psicòstasi, se’n diu. Una paraula recar­go­lada per un fet tan sen­zill mal­grat la trans­cendència. Una imatge que forma part de la repre­sen­tació del judici final. És a dir, de quan ens morim i hem de pas­sar comp­tes men­tre campàvem per aquests mons de Déu. Par­lar de la mort no ens agrada. Vivim en una cul­tura que l’ha des­ter­rada. Sem­bla que si la cites la facis aparèixer més aviat del compte mal­grat que sabem que és caprit­xosa. I no hau­ria de ser així. Per això, ara que l’he aca­bat, els reco­mano el lli­bre que ha escrit l’Espar­tac Peran, Tres desit­jos abans de morir, publi­cat per La Cam­pana. Un relat que ens con­vida a par­lar de la mort, de la seva presència cons­tant en les nos­tres vides. I no només ho fa a través de la seva pròpia experiència, “les morts del meu vol­tant m’han des­per­tat la neces­si­tat de donar-hi vol­tes”, sinó a través de la mirada d’altres cul­tu­res, com l’afri­cana i la de l’Índia. En aques­tes altres tra­di­ci­ons, els morts estan molt pre­sents en la vida quo­ti­di­ana i no és només un o dos dies l’any, quan ho marca el calen­dari. Com també ho fan els mexi­cans. De man­te­nir viu el record dels morts perquè no des­a­pa­re­guin. Quan dei­xes de recor­dar-los en vida és quan la mort se n’apo­dera defi­ni­ti­va­ment. Un cop assu­mim el dolor de per­dre aque­lla per­sona esti­mada, assu­mim la mort com una cosa que forma part de les nos­tres vides i estic d’acord amb l’Espar­tac que et fa ser més cons­ci­ent del que vius, de com ho vius i amb qui ho vius. I, per tant, fas bona aque­lla màxima del carpe diem, apro­fi­tar el dia. Viure al màxim perquè quan arribi l’hora de fer balanç, la nos­tra ànima pugui estar plena de vida.