Gegantes de Farners

Ale­gria, trin­cai­res, que és festa major! Ale­gria, en-ce-tem-la-bo-ta-del-ra-cóóóó-aaa­a­a­le­gri­a­aaa...! Santa Coloma, el per­so­natge religiós que pot­ser no és real (ni falta que li fa per reves­tir d’història i tra­dició el topònim far­ne­senc), la set­mana pas­sada va haver de reti­rar-se dis­cre­ta­ment amb l’arri­bada de sant Dal­mau Moner. Tiro­li­ro­li­rolí, tiro­li­ro­li­rolàaaa­a­le­gria, perquè el nos­tre sant és el millo­o­oor... Segur? Bé, això deu anar a gus­tos i segons la devoció de cadascú. El cas és que enguany tots els sants colo­mencs han hagut de cedir el pas a una geganta laica que per a sor­presa de molts va aparèixer a la fes­tiva cer­ca­vila. Fent cos­tat a En Romaní i a Na Fari­gola, ballant també amb la gegan­tona Malva, un nou per­so­natge –Na Menta, pell de cartró i esquelètic fus­tam– ha esde­vin­gut el nou refe­rent d’un poble que cele­bra com cap altre els seus ciu­ta­dans popu­lars. Na Menta repre­senta la ciu­ta­dana M. Antònia Ser­rat, apre­ci­ada de sem­pre i a par­tir d’ara reve­ren­ci­ada per tots els veïns, que ens con­ver­ti­rem en ale­gres lil·lipu­tencs quan ens la tro­bem girant majestàtica sobre el seu eix.

La M. Antònia, avui jubi­lada, voluntària de la Creu Roja i de mol­tes altres cau­ses de soli­da­ri­tat local, havia tre­ba­llat tota la vida de tele­fo­nista, des dels setze anys, com­bi­nant la feina –aque­lla feina manual de con­nec­tar “num­bros”– amb els estu­dis a ca les mon­ges. Dis­creta com és, mai no ha expli­cat cap anècdota com­pro­mesa de ningú (–“Mal­grat que ho sabia tot de tot­hom...”, em diu men­tre se li escapa el riure per sota el nas). I vet-la aquí, ara, la dis­creta M. Antònia! Se’ns farà veure de lluny. Per fi ha pogut fer rea­li­tat la seva il·lusió: age­gan­tar-se com la Núria Feliu al seu barri, acom­pa­nyar el cap gros d’en Panxo –un altre colo­menc popu­lar– i els qui vagin venint. –“No tinc ni pares, ni fills ni ger­mans. Així m’asse­guro viure en el record dels meus con­ciu­ta­dans colo­mencs!” A qui hau­ria d’inco­mo­dar el seu desig? Ella mateixa s’ha pagat la cons­trucció, sense pre­ten­dre fer pas­sar la seva dèria per l’erari públic amb l’excusa d’una popu­la­ri­tat indis­cu­ti­ble. Guaita-la, la geganta colo­menca, com arriba dan­sant per l’altre cap de car­rer. Ja cal que vigili amb els bal­cons... I el cas és que l’alçada de la figura escultòrica mai no podrà superar la de la qua­li­tat humana de la per­sona repre­sen­tada.