Incomoditats necessàries

Els polítics, no tots, però sí la majoria que ostenten càrrecs importants, han perdut la capacitat d’escoltar. O, si més no, d’escoltar allò que no els agrada. Els missatges de queixa, de crítica o d’atenció els arriben igual que sempre, però el que ha canviat és la manera d’afrontar-los. Envoltats d’un equip, cada cop més gran, de comunicadors i gestors de la informació, s’han convertit en experts en el missatge buit que només, i cada cop menys, acontenta els seus. L’objectiu prioritari ja no és el què, sinó el com i fins i tot el quan. Cada missatge i cada intervenció pública està pensada al mil·límetre per obtenir un resultat concret i, sobretot, favorable als interessos del partit. L’oratòria tan ben valorada quan farceix contingut real s’ha transformat en una mera disfressa de bones paraules que amaguen, massa sovint, el fracàs previ d’unes actuacions que no es pensen fer. I si es pensen fer, mai amb les condicions en què es van prometre.

Paral·lelament a aquesta interpretació de la realitat, i a la infantilització cada cop més descarada de la ciutadania, la política ha construït un relat fictici sobre l’opinió divergent i el punt de vista que no li és favorable. Ha convertit els adversaris en enemics a batre; els detractors, en difamadors i mentiders, i la premsa crítica, en manipuladora. Preguntar s’interpreta com un exercici de mala fe, malintencionat i a sou d’interessos obscurs. Saber què passa més enllà del titular cridaner demana un sobreesforç que la desconfiança generalitzada de la gent ha convertit en titànic.

Ben cert que alguns mitjans, o molts, han acceptat de gust aquest intercanvi de cromos amb el poder, però conscientment o no estan marcant un camí de difícil retorn. Si ja no es poden exigir respostes clares a qui governa, si els fets objectius depenen de qui els explica i si el bé comú el marquen només els beneficis econòmics, l’escenari que ens queda avui fa basarda. Però l’escenari que ens prepara el futur posa els pèls de punta.