Quan l’ase no vol beure...

La justícia el defensa perquè no hi ha cap prova que José Millán Astray hagués participat en l’Aixecament Militar, ni en les accions bèl·liques durant la guerra ni en la repressió de la dictadura. El defensa? Ja pots xiular si l’ase no vol beure! El mateix personatge, pensem, deu protestar des de la tomba per aital manca de consideració, ell que va encarnar de forma preeminent i sense amagar-se’n la brutalitat de l’exèrcit i l’exaltació feixista de la violència; en els seus discursos aquesta mena de Goebbels nostrat es posava a les ordres de l’Enviat per la Divina Providència (Franco, Franco, Franco!) per salvar la pàtria, i honor i glòria als caiguts per Déu i per Espanya, visca la mort! Passa que la justícia té també el seu petit cor i diu el que ha de dir per evitar que rojos sense entranyes i amb massa bona memòria aconsegueixin expulsar d’un carrer de Madrid el nom de l’insigne legionari i el substitueixin per Justa Freire, una mestra republicana, afiliada a la UGT, que va participar en les Missions Pedagògiques, que va introduir experiències de coeducació entre nens i nenes apreses a Bèlgica i a França, i que el 39 fou denunciada, tancada a la presó i depurada, fins al punt que mai va tornar a exercir en una escola pública. Certament no hi ha punt de comparació entre una dona apassionada de l’ensenyament amb idees avançades i l’esperpèntic militar i famós detractor de la intel·ligència; el que no s’entén és que en democràcia encara es discuteixi qui mereix figurar en el nomenclàtor. Com dèiem abans: quan l’ase no vol beure..., el franquisme perdura!