Tardor, temps de bolets
Molts anys enrere, tot trescant pels boscos de Maçanet de Cabrenys, portava jo mig matí caçant bolets –aquí els cacem, no?–, i només en duia set o vuit. Tot decebut, em vaig asseure en un marge i, en posar una mà a terra, vaig notar quelcom que no esperava pas. En mirar-ho vaig veure que era un cep enorme, que tot sol m’ompliria més de mig cistell. Fets com aquest són difícils d’assimilar, què hi farem!... Un altre dia vaig trobar una clapada d’escarlets, o escarlots com en diem aquí, que n’hi havia més de setanta. Són records que queden per sempre més a la memòria.
L’Amanita muscaria és un bolet del tot al·lucinogen. A Llançà hi havia un home, en Filferro de malnom, que en va menjar molts i després cridava ben fort: “Jo soc Déu!...” Cal advertir de l’Amanita phalloides, o farinera borda, que es confon fàcilment amb el rovell d’ou i és mortal de necessitat.
Ara que som a la tardor, és bon temps per parlar de bolets, naturalment. Amb tota seguretat, jo posaria el cep al capdavant de la llista, per la seva qualitat. De petit, sembla un tap de xampany. Es pot assecar i guardar-lo per consumir temps després. Per altra banda, bolets molt coneguts i apreciats arreu del país són el rovelló i el pinetell. El nom científic del rovelló és Lactarius sanguifluus, ja que sembla sang el líquid que en surt en tallar-lo. Aquest bolet és dit amb tota propietat, al País Valencià i a les Balears, esclata-sang.
L’Amanita caesarea, o rovell d’ou, porta el nom provinent del cèsar romà Claudi, que es casà en segones núpcies amb Agripina, la seva neboda. Ella volia que el successor de l’emperador fos el seu fill Neró i no Britànic, fill de Claudi. El bolet preferit del seu marit era el reig, indubtablement, i en una festa la dona va fer barrejar farineres bordes amb els rovells d’ou. El pobre emperador l’endemà ja era mort.
Altres bolets comestibles del nostre país són el rossinyol, el camagroc, la cualbra, la pimpinella morada, la llenega, el cama-sec, el fredolic, el rossinyolic, la múrgola o rabassola, la cogomella, el pet de llop, el camperol, el peu de rata... El més conegut entre els metzinosos, jo diria que és el mataparent.
A pocs llocs es pot observar la dèria que tenim els catalans pels bolets. Realment, estem tocats del bolet?...
