Arc de Triomf a les 5

L’ uni­o­nisme i l’uni­o­nisme emmas­ca­rat (cive­tis­tes, inter­me­di­a­ris, equi­dis­tants, nego­ci­a­dors, ponts aeris, ter­ce­res vies, neo­au­to­no­mis­tes i mode­ra­dors) sí que tenen un estat major de com­po­sició trans­ver­sal, ben orga­nit­zat i eficaç que no deixa res per verd. Saben com cri­dar l’atenció quan toca cri­dar-la i saben com dis­treure’ns quan neces­si­ten tenir-nos dis­trets. Fixeu-vos bé en els últims vint dies, en què hem estat per tot menys pel que havíem d’estar. Que per què havíem d’estar? Per la mobi­lit­zació d’avui. No hi havia més. Després de l’èxit de l’11-S l’estratègia de veri­tat era fer-los un entrepà de mobi­lit­zació. Ens diguin lli­ris­tes, ens diguin hiper­ven­ti­lats, ens diguin pro­ces­sis­tes, ens diguin lla­cis­tes o ens diguin la mare que ens va parir, la mobi­lit­zació ciu­ta­dana, la deso­bediència civil i la resistència pacífica és l’única estratègia vàlida cap a la inde­pendència en un país com el nos­tre. Per què ha des­a­pa­re­gut del pri­mer pla infor­ma­tiu la con­vo­catòria d’avui i s’ha subs­tituït per una crisi de govern que el guru Jun­que­ras diu que no és ni crisi de govern, que és la crisi d’un par­tit? Com diuen mar enllà, “Hous­ton, tenim un pro­blema!” Cada dia s’acla­reix més que el pro­blema és que el nos­tre estat major fa pixar de riure i que el seu és d’una eficiència bru­tal. Men­tre mirem com ho arre­glem, siguem pràctics. Que­dem tots avui a les cinc de la tarda a Arc de Tri­omf. Cada vegada que ens comp­ten se’ls foten els pèls de punta.