I l’altra part?

Cinc anys després, el retrat que s’ha cons­truït sobre l’1-O de l’Ebre cap aquí, forçosa­ment no pot ser del tot com­plet. Però déu-n’hi-do els ele­ments que se’n conei­xen. Pot­ser per allò que els cata­lans de les pedres en fem pans, hem tin­gut a l’abast una gene­rosa pro­ducció de lli­bres, repor­tat­ges o docu­men­tals que ens han permès cop­sar qua­tre coses més de l’estat major que va donar forma al referèndum; quin va ser el peri­ple de les urnes des de la Xina; com era aquell pecu­liar ope­ra­tiu que es va ordir per defen­sar el Palau de la Gene­ra­li­tat d’una even­tual entrada a la força dels uni­for­mats, o el text redac­tat com­plet, de la mà d’un tal Quim Torra, d’una decla­ració d’inde­pendència que mai no va arri­bar a retro­nar. Són tan pocs els tri­omfs que aquest país pot rela­tar en pri­mera per­sona, que quan en cau un no ens podem estar no ja de reme­mo­rar-lo gene­ro­sa­ment, sinó que la injecció d’auto­es­tima ens porta a nar­rar-lo fins a detalls que, pot­ser, no con­vin­dria en nom de la prudència o la ver­go­nya ali­ena. La de l’1-O, però, és una història que per tenir tal cate­go­ria s’hau­ria de poder expli­car des de dues visi­ons con­fron­ta­des. I què en sabem, de la de l’Ebre enllà? Molt poc, amb excep­ci­ons des­con­tex­tu­a­lit­za­des –ahir mateix– sobre capítols molt con­crets. Per la resta, un erm pel que fa a res­se­nyes docu­men­ta­des que ens per­me­tin no ja saber, sinó tan sols intuir el relat com­plet de què va fer l’exe­cu­tiu de Rajoy en aque­lles dates. Qui va orde­nar no entrar a les esco­les a la tarda? De debò va haver-hi pres­si­ons de fora? De qui? Com es va ordir la repressió poste­rior? Les res­pos­tes només les podem supo­sar. Ningú, o gai­rebé, hi ha vol­gut bur­xar de debò. I no deixa de sor­pren­dre que no hi hagi un mínim interès, guiat per l’espe­rit crític o tàctic, per ficar-hi culle­rada. Perquè mira que, des de la pers­pec­tiva espa­nyola, no són pocs els inter­ro­gants oberts. Pot­ser hau­ran de pas­sar cinc anys més perquè aquest Estat fallit s’empassi l’orgull ferit, paeixi aque­lla der­rota i passi comp­tes, essen­ci­al­ment amb si mateix.