Déu i els polítics
El Déu de “moros, jueus i cristians” (A. Turmeda) va disposar que, de la nissaga de la costelleta i el seu propietari, un cert percentatge es dediqués a això que en diem política. Qui diu política, diu clergat, noblesa, alta milícia i funcionariat...; en fi: tots els que des d’Adam i Eva ençà han manat, administrat, decidit, regulat... les cireres del cos i de l’esperit dels altres. Aquests precursors dels Rouco Varela, Marchena i Armada van anar creant i consolidant al llarg dels segles una xarxa poderosa que els ha fet invulnerables com una ciutadella medieval, la caixa de la reserva federal o els refugis atòmics de Biden i del coronel de la KGB. Indestriables de la població del món, electes o imposats, en general uns i altres són més o menys acceptats pel públic que poques vegades se’ls rebel·la; vegem, per no anar més lluny, els 80 anys de pau franquista i monàrquica. Maquiavel ja fa temps que va sistematitzar tècniques i consells per controlar, evitar o aprofitar les possibles sortides de carril del públic. Correm a dir que, al neolític, aquells polítics pioners –l’Homo antecessor d’Inditex i de Mercadona– eren els mateixos que controlaven els xais, les gallines... i les dones quan van adonar-se que nou mesos després de segons què obtenien un hereu de sang.
I bé, com que el negoci va anar creixent, els heteropatriarques propietaris –que ja duien els gens d’Endesa i Ferrovial– van haver de crear consellers delegats: el que en diem comunament polítics, eclesiàstics, gendarmes... Després, aquest embrió de teranyina s’inflarà prodigiosament: quants esglaons deu haver-hi entre l’administratiu de sou més baix del socialisme gironí i el Sánchez de La Moncloa? Des de la tribu, molt important pel malestar dels empadronats a la cova va ser la megafonia i la gesticulació, l’espectacle que han anat consolidant i que avui els Ibex 35 controlen: aedes, joglars, premsa i audiovisuals d’avui. Aquestes funcions que facilita el Gran Germà, a vegades són tragèdies químicament pures, com ara tot això d’Ucraïna o de les pasteres africanes; d’altres són tragicòmiques, com ara els sagramentals indígenes que ofereix la troupe politicoadministrativa des de la Generalitat o del Parlament de prop del zoo (o n’és una part?). Amb el temps, ens mereixerem de no tenir governs, com va dir J.L. Borges?
