Infantesa (des)connectada

La imatge és tan habitual com preocupant. En una taula d’un cafè o restaurant qualsevol s’hi asseu una família tipus. Els pares, amb una rapidesa digna d’elogi fruit de l’experiència acumulada i abans fins i tot de demanar les consumicions, asseuen el fill petit o molt petit a la cadira i li fan entrega del mòbil prèviament connectat a l’entreteniment de moda. La majoria, en tractar-se d’un espai públic, abaixaran el volum. D’altres se’n preocuparan ben poc, de les molèsties que pugui ocasionar l’infant, abduït per la pantalla i anul·lat com a ésser humà durant l’estona que estiguin a l’establiment.

La presència de la canalla als bars ha deixat de ser una molèstia tolerada. Ja no fan soroll, ni pregunten, ni es mouen entre les taules, ni criden sense motiu. Són infants connectats a un aparell que substitueix la seva capacitat física i controla la seva part mental. Malgrat l’advertiment generalitzat de metges i especialistes que demanen restringir l’ús dels dispositius als menors d’edat, la realitat s’acaba imposant i no és estrany veure bebès que amb prou feines s’aguanten drets que ja fan lliscar el dit sobre la pantalla amb el domini que dona la pràctica constant. Les enrabiades i les rebequeries típiques d’aquesta edat ja no són perquè els prenen les joguines, sinó que ho són en resposta als adults que intenten establir els límits de l’entreteniment digital diari i anuncien que el mòbil s’ha d’apagar. L’escàndol arriba llavors i en dosis d’alta freqüència que, combinada amb la nul·la tolerància a la frustració, transforma les criatures cada cop més en petits dictadors. En la majoria d’ocasions els pares, cansats i vençuts, acabaran cedint i allargant el temps d’ús de l’aparell per evitar que s’exposi en públic la seva manca d’autoritat. L’infant haurà tornat a vèncer, un cop més, i un cop més haurà perdut l’oportunitat d’aixecar la vista de la pantalla i adonar-se que el món real, sense tants llums de colors, cançons i personatges de ficció, tampoc està gens malament.