Tot s’aprofita

S’ha escrit que la història pot caminar cap a l’abisme però que la ciència ho fa cap a la veritat i el dret cap a la justícia. Deu ser cert, però el dret avança vacil·lant sobre quin és el camí correcte, vencent múltiples resistències i amb replegaments continus. Quan sovinteja, com ara, la cantarella de la dictadura progre o de l’ofec del pensament políticament correcte, vol dir que s’anuncien temps de replegament. No per falta de fonament en la denúncia de les debilitats i de les falsedats d’alguns discursos que es fan, per resumir-ho, sota les banderes de la llibertat, igualtat i fraternitat, sinó perquè més que reprovar-ne l’anèmia o la impostura, ho fan sobre el discurs teòric que es defensa però no s’aplica. Els acòlits de l’Steve Bannon ho saben molt bé. Dictadura progre, marxisme cultural, odi als rics, bonisme i, dit això, ja podem envestir allò de les feminazis i la seva ideologia de gènere i criminalitzar ocupes, migrants i, a mesura que els platós són propicis i les crisis escampen misèria, esgrimir teories tan delirants com la del gran reemplaçament. I aleshores, tot trontolla i tot s’envileix i ja veus Itàlia.

Aquí, aquests dies, moltes ànimes sensibles han seguit amb profunda incomoditat els retrets que s’han adreçat a l’esquerra sobre el seu escàs compromís amb la revolta de les dones iranianes. Com si la seva lluita desesperada per la llibertat, per l’existència, per la llum i el goig de viure no hagués de generar complicitats i solidaritats immediates i unànimes, o quasi. S’ha denunciat des del feminisme amb retrets sobre una excessiva complaença amb l’islam. Ho fan des de postulats antiracistes i antifeixistes i esmenten opressions molt concretes que no només no es poden obviar sinó que convé reconèixer i acarar críticament a la voluntat d’incorporar els musulmans i les seves circumstàncies a l’espai públic, per evitar totes les lògiques perverses de la fractura social, per allunyar-los de l’islam polític, per evitar l’exclusió, els tancaments i la marginalitat ressentida i sumar-los a un projecte democràtic comú a partir de l’acceptació de les llibertats civils.

Convé, també, confrontar obertament allò que per a uns s’interpreta com una perillosa i errònia legitimació de referents de submissió, amb el que, simplement, d’altres defensen com una estratègia per avançar cap a horitzons de llibertat i creixement sense la necessitat traumàtica i heroica de desarrelar-se. No és d’aquests dubtes, ni d’aquests debats a vegades tan amargs, dels que vull parlar. Al capdavall, amb més o menys traça i amb més o menys contradiccions i errors, diria que s’adrecen al mateix destí. Aquests dies, molt més que això, hem vist destralades argumentals que utilitzen el vel com a pretext que a penes oculta un racisme instintiu i una profunda islamofòbia.

Retrets tocats del colonialisme mental de qui considera que els musulmans són una comunitat homogènia i immutable, de qui maleeix el vel per impropi, tant si es porta per pressió familiar com per religiositat o per reafirmació identitària. De qui ha estat testimoni de mil i una resignificacions de les expressions religioses pròpies però nega aquesta possibilitat a les alienes. De qui no accepta que amb el temps puguin adaptar-se als valors del moment i oblida que el laïcisme va del fet que l’Estat no imposi ni rebutgi cap culte. De qui, a més, en la defensa de les dones omet que justament les primeres víctimes de la islamofòbia europea són elles i les situa sota una doble opressió.

El debat imprescindible sobre quin és el camí correcte per avançar cap a la justícia i la llibertat existeix a tot el continent, però cada dia és més inquietant l’estarrufament de les propostes polítiques supremacistes que utilitzen les òbvies connotacions patriarcals del vel per atiar la islamofòbia i el racisme. I aquí, a més, per arrodonir-ho i per allò que tot s’aprofita, ho hem sumat a la disputa miserable i acarnissada per l’hegemonia política del nostre país. I així estem, batuts per tots els vents i totes les opressions i rebregant cada dia el clam elemental i esplèndid de dona, vida i llibertat.