Mitificació

Quan va morir Jean-Luc Godard, dos diaris espanyols de pes van publicar articles de persones que, de manera pràcticament literal, es cagaven en l’obra d’un director que va canviar el cinema per sempre més exercint una influència inqüestionable. Fa pocs dies, a Sant Sebastià, em vaig trobar amb un amic que col·labora a Cahiers du Cinéma que em va informar que la revista preparava un número especial dedicat a Godard: cent pàgines que ja han sortit publicades i en les quals, entre molts altres textos, hi ha articles d’homenatge de directors, com ara Scorsese, Carax i Jarmusch; entrevistes amb amics i col·laboradors del cineasta, com ara Isabelle Huppert i Luc Moullet; correspondència inèdita amb Rivette i Resnais. Cent pàgines que celebren el cinema de Godard.

El meu amic va comentar-me que és difícil que surti a França un text que posi Godard en qüestió: si passa, crucifiquen a qui ho ha escrit. Ho considera una mitificació en contra de l’esperit del cineasta: la seva obra convida a ser discutida, tal com va fer ell mateix, pensant i repensant les formes de fer cinema. Hi va afegir que, per exemple, sembla que no es pugui dir res sobre la misogínia de Godard, que, en les seves meravelloses pel·lícules dels anys 60, mostra les dones com una mena de nines i a la vegada femmes fatales sempre disposades a la traïció. Jo li vaig preguntar si això no és perquè a França la crítica cinematogràfica encara està dominada per homes que ni s’adonen de la misogínia de Godard ni potser de la pròpia. Em va contestar que és possible. En tot cas, tant ell com jo reconeixem absolutament el valor de l’obra de Godard: allò que s’admira també es pot qüestionar, raonadament, sense poca-soltades.