No fan riure, fan por

Vox treu dalt de l’esce­nari tot de mili­tants dis­fres­sats de glòries històriques de cada província espa­nyola i l’esper­pent és de dimen­si­ons tan colos­sals que fa riure. Vox treu dalt de l’esce­nari tres músics que can­ten Vamos a vol­ver al 36 i que insul­ten demòcra­tes, dones, homo­se­xu­als, immi­grants i tutti qua­nit que no els agrada i tot ple­gat torna a fer riure. Però el som­riure que esbos­sem davant tanta bes­ti­esa esdevé cada cop més un ric­tus seriós fins a ser de por. Perquè el fei­xisme no fa riure, més aviat fa por. O ens n’hau­ria de fer.

I per tenir clar que no fa riure només cal recor­dar tot el que la ultra­dreta va fer a Europa aviat farà cent anys i, sobre­tot, tot el que van fer-nos al cata­lans. Les deri­va­des d’aquells anys encara les patim, amb les rèmores del fran­quisme ben enquis­ta­des a tots els nivells de l’Estat espa­nyol, des de l’exèrcit fins als cos­sos de segu­re­tat, la justícia i l’admi­nis­tració en gene­ral.

El fei­xisme avança a tot drap a tot Europa. En en tenim exem­ples a Itàlia, França, Ale­ma­nya, els Països Bai­xos, Suècia i Hon­gria, per citar només alguns països. A l’Estat espa­nyol també ja són ben pre­sents arreu, gover­nen a Cas­tellà i Lleó, en molts ajun­ta­ments i tenen impor­tants repre­sen­ta­ci­ons a les Corts espa­nyols i en molts par­la­ments autonòmics, fins i tot al de Cata­lu­nya. I la pos­si­bi­li­tat que arri­bin ben aviat al govern de l’Estat no és cap qui­mera. De bra­cet amb el PP, d’on molts han sor­tit, tot és pos­si­ble.

L’auto­ri­ta­risme fa por perquè sabem què van fer, què fan i què faran. Hi ha uns quants règims al món que ja el prac­ti­quen, des de Rússia i la Xina fins s l’Iran o els estats del Golf. Autocràcies, en diuen, per blan­que­jar alguns d’aquests models de govern. Uns règims, però, que tenen tots en comú la repressió dels drets més bàsics i de la dis­sidència. No és el món que va pin­tar Orwell a 1984, però s’hi comença a assem­blar. I fa molta por.