Junts no domina el bumerang

Hi ha maneres diverses d’aproximar-se a la trinxada de la majoria del 52%. Una, que té perplex l’independentisme de carrer: com es pot passar de plantejar una qüestió de confiança –que hauria pogut desembocar en una renúncia del president Aragonès i eleccions– a una dimissió en bloc dels consellers de Junts? De reclamar que Aragonès tornés a l’acord de govern –Laura Borràs s’interrogava sobre per què Junts havia de sortir del govern i no ERC, a qui acusa de no complir-lo– a marxar de l’executiu en una setmana. Com és possible que no haguessin calculat que el bumerang va i torna? Si l’estratègia de Junts té un guionista, que se’n busquin un altre.

Hi ha qui vol contraposar la coherència amb la intel·ligència. El pas de Junts a l’oposició ha estat un exercici de democràcia interna de base, però si fins i tot quan la practiquen partits de matriu assembleària com la CUP les costures sovint tiben, en altres cultures polítiques preservar la coherència implica assumir el risc d’una crisi interna galopant. Ben o mal fet, ara ja està fet, i el resultat de la consulta (55% per sortir, 42% per quedar-se) sumat a l’opció de consellers de pes pel sector perdedor, fan trontollar un actor bàsic de l’independentisme. El resultat d’una votació en una executiva no és extrapolable a unes eleccions, però la del 80% de la militància, sí. La militància està dividida en dos blocs, i el minoritari és potent. A la divergència interna, afegim-hi l’espinós assumpte del candidat a l’alcaldia de Barcelona com a punta de llança de l’astorament general de la gran quantitat d’alcaldes i regidors que en set mesos se la juguen a les urnes. No és que a ERC –el canvi del concepte independència pel de consens és revelador– pugin sentir-se tranquils ara que s’han desempallegat d’un soci indesitjat, però Junts s’endinsa en una dimensió desconeguda.