La fi del món

Com un profeta bíblic, Joe Biden avivava fa uns dies la por de l’apocalipsi nuclear. La humanitat no ha estat mai tan a la vora de la guerra atòmica, deia, des de la crisi dels míssils de Cuba, ara fa 60 anys. Es referia a Putin, és clar, i a les seves amenaces d’utilitzar totes les armes al seu abast per guanyar la guerra d’Ucraïna. Diu que el coneix força bé, al president rus, i que no és la mena de persona de qui es puguin prendre a la lleugera les intimidacions. No nego que un Putin acorralat i ferit pels seus revessos militars pugui tenir una reacció demolidora. No es tracta de menystenir ni amagar el perill, que hi és, però em pregunto quina utilitat té anunciar als quatre vents la fi del món. Passa com amb els informes dels experts quan avisen que els efectes del canvi climàtic són ja irreversibles, fins i tot en el supòsit improbable que aturéssim de cop les emissions de gasos contaminants a l’atmosfera. O com quan transmetem el missatge als joves que, per molt que s’hi escarrassin, en els estudis o en la feina, acabaran vivint pitjor que els seus pares. Tanta negativitat, tant catastrofisme en lloc d’encoratjar a l’acció per millorar el món, paralitzen. Que no, que no ens hem d’enganyar, d’acord, però de què serveix sembrar l’alarma i la impotència cada dia?