I la factura no para de créixer

Suposo que també els passa, però a casa a cada mes ens hi escarrassem més –si és possible– per estalviar energia i, malgrat això, la factura continua creixent de manera exponencial, sense trobar fórmula possible que faci d’aturador. Escoltava aquesta setmana Pedro Sánchez al Congrés anunciant noves ajudes per valor de 3.000 milions d’euros per fer front a l’impacte de la crisi energètica, elogiant-se a si mateix pel fet que això beneficiaria el 40% de les llars de l’Estat, i no podia evitar pensar que s’intenta impedir el naufragi del vaixell traient l’aigua amb una cullereta de postres. D’entrada, parlar de subvencions que sumen milions amb tres zeros pot semblar que fa molta patxoca, però quan després es repassen els beneficis que estan acumulant les grans companyies del gas i de la llum arribes a la conclusió que som els cornuts i, a més, paguem el beure. Ens apressem a tancar interruptors, desendollem els aparells quan no estan en funcionament, ens baixem aplicacions que ens calculen el cost de la llum hora per hora i planifiquem les rentadores en funció de si el preu va una dècima de punt amunt o avall... I la factura no para de créixer. Malgrat ajudes, topalls i amenaces de la Unió Europea. Qualsevol intent de contenció acaba sent un pegat que atura una fuita. Però l’aigua sempre troba alguna drecera per escapar-se per algun altre costat i anar a parar sempre allà mateix: al calaix de les multinacionals energètiques.

No és per desmerèixer la intencionalitat de les iniciatives que es posen en marxa, tant a nivell estatal i català com en l’àmbit europeu. Però la història ens ha demostrat que sempre hi ha uns pocs que les crisis les converteixen en una oportunitat per enriquir-se en detriment del bé comú. I aquesta no n’és cap excepció.

S’acosta un hivern dur i incert. I amb aquella eterna sensació que els governs van sempre a roda sense atrapar les necessitats socials, combinada amb una rància diplomàcia per no molestar l’Ibex 35. I la factura, va creixent.