El mínim que es pot fer

La campanya diu que en un país de gent que li agrada ajudar, el mínim que es pot fer és proporcionar un recurs suficient a qui es queda enrere. Es refereix a l’ingrés mínim vital (IMV), que segons el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions ha arribat al mes de setembre a 509.574 llars i a un total d’1.406.850 persones des que es va posar en marxa, el juny del 2020, com a resposta a l’escalada d’empobriment provocada primer per la crisi financera del 2008, després per la pandèmia i ara per la guerra d’Europa –que ja es preveu de llarga durada–. Les dades permeten radiografiar en part quin perfil de la població es troba en risc de no poder cobrir les necessitats bàsiques: dos de cada tres titulars de la percepció són dones i un 42,4% dels beneficiaris, menors d’edat. I diem “en part” perquè cal millorar els mecanismes d’accés a aquesta prestació: a hores d’ara tan sols ha proveït un 40% de les llars que compleixen els requisits. A què és degut? A una excessiva burocràcia que complica la demanda i no detecta eficientment les necessitats, i per aquesta via no hauria de ser complicat posar-hi remei. A la vegada hi ha un grup no pas menor de persones llançades al marge del sistema on no esperen ajudes ni sabrien com sol·licitar-les, per això és positiva la iniciativa del ministeri d’acostar-s’hi a través de les entitats especialitzades –ja veurem com es concreta– perquè puguin rebre l’IMV. Realment és el mínim que es pot o que s’ha de fer, i indigna la insidiosa i contínua refilada de l’oposició contra qualsevol mesura solidària, sempre incitant l’egoisme dels que més tenen.