Quan s’apaga un arc de Sant Martí

No us puc dir del cert quan el vaig conèixer. Potser uns trenta anys enrere, valent i fort, llavors, i ple de vida. Disposat a lluitar, talment com un gladiador a l’arena, empunyant un logbook amb poques hores de vol, però amb la ferma voluntat d’omplir-lo de minuts i de segons. Vestit sempre amb un mig somriure sorneguer, un posat del tot fatxenda i una seguretat que –amb seguretat us dic– no sentia, va irrompre a la meva vida, com a la de tants altres, sobtadament, com si em conegués des de sempre.

No em va atraure la seva manera, no vull enganyar ningú. Era brusc i poc destre. Per què dir una altra cosa? Arrauxat com un vent de tramuntana, entabanador com un cicló que t’envolta i et destarota, a voltes molest i sorollós com un estol d’estornells al capvespre.

De bon principi, ho confesso, jo sentia franca animadversió per aquell individu, impossible d’encasellar dins de qualsevol dels paràmetres habituals del comportament social.

Però mireu, era ell de tal manera que, un cop el vaig haver mirat al fons dels ulls, vaig descobrir qui era. Un solitari envoltat de gent; un esperit que anhela no sap què, però que no s’atura en la recerca; una ànima lliure que fugia de qualsevol convencionalisme establert; algú amb els braços estesos i amb les mans obertes a qui, per donar, no li calia rebre; algú sempre disponible, per a tu, per a ell, per a mi, per a tothom, amb una frase eterna als llavis: “Cap problema.” Cap problema, un mantra. Cap problema, una carta de presentació. Cap problema, una forma de viure. I, avui ho sabem tots, la seva especialitat era ser-hi. I ser-hi sempre. A mi me’n va resoldre un, de problema, un dia, com tants que en devia resoldre a d’altres. Com aquell qui no fa res, com aquell a qui no deus res. Amb les mans a les butxaques, xiulant, i amb un dit i fet.

En Brown, aquell cadell de gos llop esquifit i maldestre, va aparèixer un dia al portal, espantat i arraulit de fred, expulsat d’una casa veïna on ja no el volien. A casa nostra hi va trobar una llar. Però, al cap del temps, en fer-se gran, quan les hormones pugnaven per liderar, el gos de casa, el Noi –un gos d’atura vell i llest–, l’acorralava. Sovint era una orella sagnant, de vegades una pota ferida... I el pobre llop de gairebé quaranta quilos fugia, respectuós, i feia vida allà a dalt, en un racó d’aquell jardí. La situació es va tornar francament insostenible. Però sabeu? A la fi, no va haver-n’hi cap, de problema. Ell se l’endugué al mas de Llambilles, a cuidar la mare, la senyora. Montserrat que el rebé i el mantingué a cor què vols. L’Àlex puntualment me n’informava, de les rondes del Brown pel veïnatge; de com gaudia dels cavalls de la casa –tot i haver-se endut alguna coça al musell–; de com n’era de feliç vivint en semi llibertat, visitant totes les femelles del veïnat; de com dormia arraulit a l’hivern a la porta de casa, fugint sempre d’un interior que, com a bon llop, l’ofegava... Ara feia temps que no me’n parlava, d’en Brown. I jo no gosava preguntar-li. No volia sentir-li dir que el llop ja no hi era.

Avui és ell. Avui és l’Àlex qui ja no hi és. I és ben curiós, el destí. I cruel, a voltes. Juga amb nosaltres com un gat avorrit amb un cabdell de fil, fent-lo córrer amunt i avall fins que el desfila. Després d’haver acumulat milers d’hores de vol en diferents aeronaus professionals, després d’haver desenvolupat infinitat de tasques aèries exigents, després de convertir-se en un referent dins el món aeronàutic, va ser un senzill ultralleuger, una tarda brillant de principis de tardor en un petit camp de Viladamat, qui se li endugué la vida. I al seu comiat, plujós, no hi érem tots, però érem molts. I creieu-me si us dic que, entremig de la gent, em va semblar veure’l, l’Àlex, agafant-nos un per un de l’espatlla, amb un mig somriure sorneguer als llavis i el seu posat del tot fatxenda, xiuxiuejant-nos a cau d’orella un càlid “Cap problema”.

I és en aquest precís instant,

quan els colors s’esvaeixen,

que el cel perd la brillantor.

Et trobaré a faltar, @ÀlexRainbow.

Paraula de gironina.