Diuen el que pensen i fan el que diuen

Líders de la UE estan preocupats per la repressió de les protestes per la mort de Mahsa Amini sota custòdia policial; a l’Iran, és clar. Tan preocupats que han aprovat un bon paquet de sancions: restricció d’entrada a l’espai comunitari d’onze persones i quatre entitats sospitoses d’exercir una violència brutal que segons la presidenta Von der Leyen no pot quedar sense resposta. Molt emocionada davant tan precisa contundència! Penso en les activistes que es destapen i són ruixades amb àcid per deformar les seves libidinoses faccions; penso en Elnaz Rekabi, l’escaladora que va competir sense vel en el Campionat Asiàtic de Seül, que ha passat 48 hores desapareguda i que en tornar a Teheran ha demanat disculpes pel descuit que va tenir. I no me’n puc estar de felicitar les nostres civilitzades autoritats per mantenir ben alt el pavelló de la defensa dels drets humans. Però també penso en aquests drons que ens expliquen que el règim de Teheran està subministrant a Putin i ja no em queda tan clar si és la barbàrie contra les dones el que realment els afligeix en primer terme o si és en nom d’elles que la indignació llueix més oportunament. (De les afganeses ja se n’han oblidat? I de les víctimes del règim amic saudita més val no parlar-ne.) I recordo que Frontex maltracta els immigrants interceptats posant en risc la seva vida (informe de l’Oficina de Lluita Contra el Frau) i recordo la tragèdia de Melilla i llavors ja me’n vaig directament a buscar la Mafalda, a qui agraden les persones que diuen el que pensen i, encara més, les que fan el que diuen.