Borrell, jardí de gatoses

Si no ets habitual i pràctic del bosc (i encara que no siguis un pixapins de manual) és molt possible que et costi distingir la ginesta de la gatosa (també dita argelaga). Però com bé saben els iniciats, encara que de lluny el verd i el groc de les dues mates te les puguin fer confondre, a la curta distància no hi ha cap dubte. Sobretot si hi refregues o t’hi refreguen la pell. Si veies ginesta en el que t’acarona la cuixa i resulta ser argelaga, maleeixes Déu, la creu i el fuster que la feu, com deia l’àvia Neus. La coïssor de l’ortiga o la punxada del roser et poden arribar a semblar un plaer per comparació amb l’esgarrinxada de la gatosa. En política és significatiu l’estol d’argelagues que ens han venut i que s’han aposentat en el paisatge habitual com ginesta i que no es poden estar de punxar quan tenen una pell a prop, sigui fina o no. Si hi hagués establert un premi gatosa o argelaga de l’any, en Josep Borrell hi seria candidat permanent per mèrits renovats, si les bases del premi ho autoritzessin. Podríem deixar-ho dient que s’ha de ser molt mussol per llançar (des de la més alta instància de la diplomàcia) la teoria d’Europa com a jardí, voltat per una jungla que inclou la resta del món. Però no en té res, de mussol. És una gatosa, un jardí de gatoses, que representa la mar de bé aquesta Europa que el mateix dia consentia que Finlàndia, la progressista Finlàndia, nord enllà, aprovés una tanca de centenars de quilòmetres.