Dues forces destructives

Hi ha gent que s’entesten a dir que ser grans baralladors al ring de la política ens ve de temps antics. Tan antics com a un segle quinze (XV). Al 1400, perquè encara no hem anat prou enrere. Sembla que hi ha unes restes humanes en dues fosses antropomorfes. S’hi han trobat els ossos just al mig de les tombes, trencats. Fora del lloc que els tocava. La brometa sobre la nostra pretesa genètica de busca-fresses ajuda a alguns veritables i eterns enemics de l’organització d’aquest nostre poble que es vol civilitzat.

A inicis del s. XX, per exemple, la societat catalana va tenir moments de gran civilitat. La civilitat va esdevenir una qualitat indispensable per a moure’s pel món dels humans. Denotava cortesia, cultura. Entorn de conceptes semblants, es relacionava la societat que venia d’una intensa Renaixença que ressuscità i millorà la cultura del país, que recuperà la cultura popular de sempre, com fou el cas dels cors Clavé. Com fou l’alta cultura, que dugué a la celebració a Barcelona del Congrés d’Estudis Romànics, 2008, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, de la gramàtica de Fabra, les escoles de bibliotecàries i de diverses disciplines, algunes tècniques. Que creà una arquitectura sorgida del màgic modernisme.

Moments de gran civilitat, certament, però al costat de revoltes internes brutals, amb moviments de la radicalitat d’un anarquisme que trobà la seva justificació en una societat caciquil barrejada amb el poder de l’Església, i la brutal explotació a què foren sotmesos els obrers de les fàbriques que ens feren país industrialitzat. Revoltes que esclataren sense control quan un general ho va llançar tot al bell aire. I, anant a temps recents, recordem l’etern enfrontament anomenat de liberals i esquerres just en iniciar-se les primeres eleccions dites democràtiques. S’odiaven. Convergents i Socialistes (PSC) i Iniciativa –a part dels partits que mai no s’ han considerat que formen part dels avatars del món català.

Les lluites brutals es van estendre anys ençà, fins que el president Mas es va veure immers en una revolució total en rebre un Estatut votat per la gent retallat i violat. Semblava trobar un camí, el d’Ítaca, tots plegats, per a resseguir la ruta cap a aquella independència que tots els partits catalanistes volen. Uns moments que ens van unir, de mica en mica, fins a arribar a aquell 1-O, i al desventurat 26 i 27-O del 2017. Un retorn a l’eterna desavinença fou ràpid en entrar el 155 i iniciar-se el govern del president Torra. I ha seguit, amb el president Aragonès malgrat unes eleccions que van manifestar que un 52 % de votants donaven suport al camí per la independència. Un miratge. De seguida el daltabaix ha esclatat després del gran error, o estratègia, que alguns independentistes acaben de realitzar ara mateix: trencar un 52% de poder de la nació catalana.

És fàcil caure en el desencís i fer-nos dir allò de “sempre acabem igual” i afegir “és el nostre ADN”. És fàcil si no entens que d’enfrontaments entre opcions socials i polítiques n’hi ha arreu. Només cal mirar el Congreso de los Diputados. La baralla dialèctica d’en Sánchez i en Feijóo no és gaire lluny dels nostres desacords. Com no ho és a la França jacobina, ni a l’Anglaterra que encara adora els reis. Només hi ha una diferència entre nosaltres i els Estats esmentats. La diferència es diu Poder per damunt d’una societat que es vol País i se sap Poble. El que ens ve del centre, aquest sí de Poder, que radialment, domina tota la Península menys Portugal. El que ens ve potent, girat de cara al nostre Principat. Indestructible. Ferotge.