Cambres que penquin i lluitin

Les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació són les institucions públiques que representen totes les empreses d’un territori, fan feina de suport i assessorament empresarial i són una peça clau en l’exportació. La de Barcelona és, de lluny, la més gran i sempre ha estat un instrument de les elits catalanes per fer consorcis amb les institucions, influir en dotzenes de consells d’administració i nomenar càrrecs de primer nivell, com ara el de president de Fira de Barcelona. Les cambres també han estat un baluard del règim. Dos exemples; quan l’any 2009 es va constituir la Fundació Príncep de Girona –amb la intenció de generar un coixí monàrquic a Catalunya– una de les quatre entitats fundadores va ser la Cambra de Comerç de Girona, aleshores presidida per Domènec Espadalé. Segon exemple: quan l’Estat va creure oportú escenificar un Consell de Ministres a Catalunya, a finals del 2018, va convocar-lo a la Llotja de Mar, cedida gentilment per la Cambra de Comerç de Barcelona.

Aquesta orientació reaccionària de les cambres es va veure escapçada l’any 2019, de cop, amb la victòria de la candidatura d’Eines de País, impulsada per l’ANC, a Barcelona. “Udolaven com llops”, explicava un altíssim executiu en referència a l’ambient que es va crear entre les elits barcelonines –fèrriament unionistes– l’endemà de la victòria independentista. No ho han oblidat.

El fet és que el primer semestre de l’any que ve, just abans de les municipals, es convocaran eleccions a les 13 cambres de comerç de Catalunya. És el moment de generar un moviment ampli i apartidista que presenti candidatures a totes les cambres del país. Perquè no serà l’unionisme el que defensi les petites i mitjanes empreses catalanes, i encara menys els autònoms. A més, la mobilització serà cívica i empresarial perquè als partits no els interessen unes institucions on no hi ha sous per repartir. L’objectiu val la pena.