Els oblidats

Tenim el govern que tenim. O més aviat els governs, que d’aquests ens en sobren, però les necessitats de la ciutadania no és que siguin les mateixes, és que van augmentant. Podríem parlar de l’índex de pobresa i d’exclusió social, de les precarietats i els dèficits evidents en els àmbits de l’educació i la salut, de l’escassa atenció que prestem a sectors bàsics com ara la pagesia o dels retards a les renovables. Per esmentar un exemple més concret, durant la pandèmia es va posar de manifest que la xarxa de residències geriàtriques, especialment les privades, patien mancances que van sortir a la llum de la manera més tràgica i traumàtica que ens podíem imaginar. La falta de personal, les plantilles poc formades i mal pagades, les escasses mesures de protecció, la lentitud en la resolució dels problemes, les morts evitables i les denúncies per part dels familiars. Alguns han desistit en la reivindicació de justícia per esgotament, molts per no revifar el dol. És cert que la covid-19 ens va agafar a tots amb el més calent a l’aigüera, però igualment hi ha la sensació que un cop passat el terrabastall el tema es va tancar en fals. Tenim una població envellida cada cop més nombrosa i molts van quedant a la intempèrie pel que fa a la cobertura social, amb pensions ridícules i una xarxa pública de llars per a gent gran clarament insuficient. No els oblidem.