No siguem hipòcrites

Si fóssim en temps de la Inquisició (que no diré que de tics seus no en persisteixin), als activistes ecologistes que darrerament han tirat menjar a quadres icònics (sopa de tomàquet a Els gira-sols de Van Gogh; puré de patates a un Monet), ja els haurien cremat vius a la plaça del poble. Tant hi fa que les pintures estiguin protegides amb un vidre i, doncs, que els atacs no els hagin causat danys: l’allau de mostres de reprovació i insults és directament proporcional a la indiferència pel tractament que rep el patrimoni artístic, així, en general, i ja no diguem per la maquinària dels poderosos per posseir-lo com a béns de luxe. A tota aquesta gent que ha evacuat tanta ràbia contra els agitadors climàtics, no l’he vista encadenar-se a les portes d’una sala de subhastes per denunciar l’especulació a la qual se sotmeten obres com la de Van Gogh mateix, pobre de solemnitat en vida. Ni tampoc els he vist llançar, posem-hi, maionesa a un polític que ha retallat dràsticament el pressupost d’un museu. O manifestant-se davant d’edificis històrics abandonats, que agonitzen, per exigir que es restaurin. No siguem hipòcrites. L’únic que m’emprenya de les perfomances ecologistes és que ara els museus reforçaran la seguretat, i aviat semblaran presons.