Opinió

De set en set

Espàrrecs

Entre el final de l’hivern i el començament de la primavera, sempre m’ha arribat una alegria amb els primers espàrrecs de marge que broten. Una alegria que continua un parell de mesos cada vegada que menjo truites, remenats i fins i tot sèmoles amb espàrrecs. Estic especialment contenta si jo mateixa en caço fins a fer-ne un manat. Això perquè soc una badoca que s’embadaleix amb la naturalesa sense treure’n profit: miro sense tenir vista. Sort en tinc d’amistats que exerceixen l’art d’espigolar amb la generositat de compartir allò que cullen.

Fa un parell de setmanes, a mitjan mes d’octubre, una d’aquestes amistats espigoladores va veure un espàrrec mentre començava a passejar per un camí empordanès. Es va sorprendre sense fer-ne cas: era un miratge? Seguint el camí, amb una sensació de perplexitat, en va anar veient més: n’hi havia tants que no va poder evitar collir-los. Ens els va dur a casa i en vaig fer una truita que vaig menjar amb plaer, però també amb estranyesa: espàrrecs el mes d’octubre?

Des de fa uns dies, per motius diversos, transito per terres castellanes. Com en terres catalanes, allà on vaig fa bonança en un període de l’any en què començava a fer-hi fred. És cert que tenim l’experiència que a vegades l’estiu sembla reviscolar en plena tardor. Però això que passa és una altra cosa. Sentim que és rar. Després d’un juliol i agost asfixiants, és com si l’estiu continués amb temperància, però sense la pluja que pugui remeiar tanta sequera. M’agrada que faci bon temps, com menjar espàrrecs, però es difícil gaudir-ne. Aquesta calor no reconforta: inquieta. El desastre climàtic no és el futur, sinó que envaeix el present mentre encara hi ha qui pretén amagar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.