Sàdica sedició

No calia que Pedro Sánchez explicités que reformar el delicte de sedició amb la participació de part de l’independentisme implica que aquests reconeixen que van cometre aquest delicte el 2017. Els representants independentistes per lògica i per respecte a la ciutadania que va anar a votar pacíficament malgrat la violència policial, només haurien de preveure l’opció de votar la derogació, i no pas fer-se colegisladors de les lleis repressives dels seus botxins. Sánchez no només clava cínicament les banderilles en la ferida oberta de la repressió anticatalana, sinó que vol que part dels representants de l’independentisme legisli penalment contra l’exercici de l’autodeterminació. La desjudicialització, segons ens il·lustra el president espanyol amb un somriure de satisfacció, és que els independentistes catalans assumeixin que van fer un delicte el 2017 i que votin el càstig que es mereixen, com ara cinc anyets de presó per proposar fer un referèndum. Que Sánchez digui el que diu en relació a Catalunya no sorprèn, però que alguns sectors independentistes li facin costat, sí. El PP i el PSOE s’han repartit els papers del poli bo i poli dolent. El poli bo ens diu que si l’assumim dòcilment, el càstig serà més lleu, i que si no ens hi avenim vindrà el poli dolent, que serà pitjor. Part dels nostres representants ara diuen que no volen entrar en cap subhasta pública sobre els anys de condemna que hem de colegislar. Deuen pensar que fa lleig dir exactament el càstig acceptable per a si mateixos, perquè només relacionar el que és un dret amb un càstig és una perversió dels termes. Constatem com la dita taula de negociació ha passat de l’autodeterminació a l’acceptació del marc legal espanyol, i de l’amnistia a votar a favor d’una legislació, la sedició, que ens condemna en el passat –com diu Sánchez somrient– i en el futur.