Tribuna
L’home bo, l’home dolent
Com diu Rutger Bregman, hi ha dues línies de pensament en ciències socials: l’home és bo per naturalesa i és la civilització qui el perverteix? (Rousseau) o l’home és dolent i només la por i el càstig –l’Estat– li permeten conviure? (Hobbes). El contrast entre ambdues visions és absolut i condiciona la comprensió de la civilització. No cal dir-ho, la teoria hobbesiana és preponderant: és la que comunicativament resulta més atractiva. El 1940, els alemanys van pensar que el bombardeig sistemàtic de la població civil britànica reduiria la seva resistència: una persona a qui li destrueixen casa seva queda psicològicament desprotegida; això tindria, per tant, un efecte negatiu en la seva voluntat de seguir la guerra. Paradoxalment, es va crear una gran solidaritat entre la població.
Als anys seixanta, William Golding escriu una novel·la, El senyor de les mosques: els alumnes d’un col·legi arriben a una illa deserta com a conseqüència d’un accident, no hi ha professors i han de sobreviure per ells mateixos. A l’inici col·laboren. Amb el pas del temps, les relacions entre ells degeneren i dos grups es fan la guerra. Quan dos anys més tard els rescaten, els salven d’una societat creada per ells, cruel i despietada. Llavors el món tenia l’experiència de la guerra mundial acabada feia quinze anys i confiar en l’home anava contra corrent. Golding va vendre milions de llibres, es va fer ric i va guanyar el premi Nobel.
El 1977, sis adolescents de l’illa de Tonga roben la barca d’un pescador, surten a l’oceà, es perden i acaben arribant a una petita illa deshabitada. Com a la novel·la de Golding, han de valdre’s per si mateixos. Col·laboren, cultiven un hort, pesquen, ajuden als que tenen una malaltia o un accident. Quan tres anys més tard són casualment rescatats, han creat una societat generosa i profitosa. La literatura inventa una realitat falsa que els fets històrics no corroboren, però la ficció té l’atractiu de la maldat.
El 1943, el coronel Marshall de l’armada dels EUA fa un estudi per saber quants soldats arriben a disparar en combat: no més del 20%. Els soldats, malgrat la instrucció rebuda, no volen matar enemics. Ho eviten si poden. Això s’ha comprovat en diferents exèrcits i en diferents circumstàncies, però no era el que convenia a la cultura del moment, i el 1989 el New York Times publica una sèrie d’articles que desacrediten el descobriment del coronel Marshall. En la literatura i el cinema, el paradigma és el contrari: matar és fàcil i es practica en defensa d’ideologies externes a l’home, que aquest defensa per raons d’ordre superior. Fracassa l’intent del president Johnson de convertir les presons en centres de rehabilitació. Els EUA tenen la proporció més alta de reclusos. S’ha de castigar i escarmentar.
Quines són les raons que fan que els exèrcits funcionin com ens organitzats per matar i destruir? Hi ha qui afirma que la violència s’exerceix per un mecanisme de solidaritat amb els companys, no d’odi envers l’enemic. L’home refusa actuar com a poc solidari amb la seva comunitat, sigui aquesta el seu regiment o el seu grup. Les pràctiques militars utilitzen dos principis per fer que un exèrcit funcioni: la solidaritat amb els companys i la distància respecte del mal causat.
L’odi sempre té una base de desconeixement i distància. El Nadal de 1914 es va produir, en zones del front estabilitzat en trinxeres, una confraternització entre els exèrcits francès i alemany: van cantar nadales i es van intercanviar begudes i cigarrets. La guerra es va aturar dues setmanes sota la mirada sorpresa i indignada del oficials del dos exèrcits. Per evitar que la història es repetís, es van prendre mesures. Qui confraternitzés seria sotmès a un consell de guerra i eventualment executat per traïció. La tendència de l’home és sempre contrària a l’agressivitat i la mort.
Si hi ha una esperança que els horrors de la guerra s’acabin és perquè la societat del segle XXI és més femenina, més curosa dels detalls i menys dels principis. La guerra de Rússia i Ucraïna té components clars del passat. Serà difícil que es repliqui en el futur. Rússia no és Putin. L’esperança en un món millor el fa més possible.