Pecat i culpa

De resul­tes d’un lli­bre que escri­vim sobre el món hote­ler i res­tau­ra­dor a Figue­res, em van caure a les mans (de fet els bus­cava) uns papers sobre Dalí i Gala que no sé on ni com han estat publi­cats. Els vaig acon­se­guir d’un meu nebot filòleg que està a l’aguait de tot, de tot. La lec­tura d’aquests papers, a mi, que vaig rebre una edu­cació cle­ri­cal i pitagòrica, em va por­tar a pen­sar sobre una qüestió que encara no m’he pogut treure de sobre.

Al març de l’any 29 del segle pas­sat, Gala estava inter­nada en un sana­tori i el seu marit Paul Éluard li envia una carta dient-li que fa molt sovint l’amor, però que l’enyora i li agra­da­ria d’anar al llit amb ella, més que amb cap altra dona. A l’agost del mateix any, Dalí –que no conei­xia Gala– con­vida Magritte i Goe­mans a Cadaqués; i com que aquest dar­rer era també molt amic d’Éluard, s’ave­nen a anar-hi junts. Gala surt del sana­tori i s’hi afe­geix. Encara malalta i afe­blida, la llum de Cadaqués la impres­sionà for­ta­ment, i també Dalí, que no para de fer bes­ti­e­ses per atreure la seva atenció: s’unta amb oli d’anxo­ves, s’esgar­rinxa les aixe­lles, etc. Gala es queda a Cadaqués i deixa Éluard i la filla petita, amb els qui no es veurà pràcti­ca­ment mai més.

És l’epi­sodi que ve a tomb de la qüestió esmen­tada en el títol: pecat i culpa són ben absents, almenys apa­rent­ment, en aquesta diguem-ne anècdota –de la qual, és clar, no n’explico pas les impudícies i tru­culències. Sos­pito que avui dia gai­rebé ningú no se sent cul­pa­ble de res a nivell religiós, el con­cepte de pecat és un ana­cro­nisme– penso poder-ho dir així. A propòsit de tot ple­gat, fa ben pocs dies amb un amic parlàvem de religió i em for­mu­lava unes pre­gun­tes que no vaig saber ni poder res­pon­dre: de què viu­ria la Santa Mare Església si els seus fidels no fos­sin peca­dors? I encara: si tot està per­do­nat només dient-ho al con­fes­sor, no vin­dria pas a sug­ge­rir que tot està cínica­ment permès? A l’ori­gen –em retreia l’amic– hi poseu un Déu que cas­tigà els pri­mers pares perquè tenien ganes de saber, i cas­tiga tota la huma­ni­tat només pel sim­ple fet d’haver nas­cut. La cosa em resul­tava angoi­xant; quan ens vam aco­mi­a­dar pen­sava en allò que escriu, en cas­tellà, un autor català: “Si qui­e­res ser feliz como me dices, no ana­li­ces, muc­hacho, no ana­li­ces.”