Sempre ens quedarà Correus

Estem en plena set­mana de Fires de Sant Narcís, la gran festa major de Girona. Aquesta ciu­tat que tant m’estimo i que és batec emo­ci­o­nal tant de les per­so­nes que hi vivim com de les per­so­nes que la visi­ten. Seduc­tora per la bellesa de colors i refle­xos de les cases al riu Onyar, per aquells racons idíl·lics que el Barri Vell ens regala, per la majes­tu­osa cate­dral, per l’encant dels Banys Àrabs, per la sin­gu­la­ri­tat del call jueu, per la mura­lla i la seva vista panoràmica i per una uni­ver­si­tat que ha inte­grat arqui­tec­tura medi­e­val i moder­ni­tat. Una ciu­tat que és petita, sense dei­xar de ser gran, i això la fa encara més seduc­tora. Anem d’aquí a allà en poc temps i podem cami­nar sense res­pi­rar el fum i el trànsit de les grans ciu­tats. La volem més sos­te­ni­ble, més acces­si­ble i més neta, però la volem i per això hem de cui­dar-la, hem de mimar-la. Ara que estem en dies de fires i la família i les amis­tats ens mimem, per allò de les emo­ci­ons que con­ta­gien, m’encanta obser­var les cares de feli­ci­tat de qui pas­seja, de qui desitja, de qui espera. Han pas­sat molts anys de la meva pri­mera nit de bar­ra­ques i de que­dar amb les ami­gues i els amics a Cor­reus per sor­tir, però encara el punt de tro­bada és aquí. Ubi­cat entre una de les pla­ces més boni­ques i la Devesa, el gran parc urbà i l’espai verd on aixo­plu­guen les atrac­ci­ons i la fira comer­cial, el Cer­ta­men per als qui pas­sem dels cin­quanta, els xirin­gui­tos per men­jar, les para­de­tes de pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat i els con­certs per escol­tar, ballar o gau­dir d’una estona de vida social. Però és aquest edi­fici cèntric, nou­cen­tista, cons­truït a prin­ci­pis del segle XX, amb una cúpula cen­tral coberta amb peces ceràmiques, que, si ens parlés, podria expli­car boni­ques històries. Allà, ens vam fer aquell pri­mer som­riure amb com­pli­ci­tat. Allà, ens vam aga­far de la mà per pri­mera vegada, entre la mul­ti­tud de gent de tota mena, de sorolls i de les aro­mes de les cas­ta­nyes. Allà vam ini­ciar una nova etapa d’apre­nen­tat­ges i experiències de joven­tut. Allà… I han can­viat algu­nes tra­di­ci­ons, han aflo­rat noves acti­vi­tats i el temps ens fa men­jar aquell pinxo de carn, entrepà de boti­farra o frànkfurt amb màniga curta en lloc de por­tar la gavar­dina o estre­nar l’abric nou. Però saps què, tenim fires i enguany la majo­ria molta més salut, per tant apro­fi­tem la sort que tenim de viure i sor­tim al car­rer i fem que la cúpula sigui com el Cupido de la ciu­tat, perquè sem­pre ens que­darà Cor­reus per tor­nar a recor­dar allò vis­cut o per començar un nou capítol de vida.