Piqué, per bé i per mal

Costa trobar esportistes de gran dimensió mediàtica que estiguin compromesos socialment i política, especialment, entre els professionals del futbol. En un món encara extremadament masclista i amb tics primitius, les estrelles de la pilota que roda per terra solen viure en bombolles de luxe i d’extravagància. S’exposen a les xarxes socials sense tocar de peus a terra i són incapaços d’empatitzar i implicar-se en els problemes i en els reptes del món real. Però, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. I Gerard Piqué n’és una. Sense discussió. El blaugrana –perquè mai deixarà de ser-ho– ha sobrepassat la seva dimensió esportiva i s’ha significat políticament envers Catalunya i el dret a l’autodeterminació, amb tot el que li ha suposat. Sabent a què s’exposava, no ha dubtat a parlar amb claredat a favor de la independència, ha assistit a manifestacions de la Diada i fins i tot ha plorat per la impotència dels cops de porra de l’1 d’octubre.

Amb errors i amb encerts, Piqué ha volgut ser més que un futbolista de paraules buides i frases encotillades. Entre el que pensa i el que diu pràcticament no hi ha filtre, té discurs i li importa un rave el que pensi d’ell la resta del món. En certs casos, això l’ha portat a una certa fatxenderia i tampoc ha estat aliè a les excentricitats ni a les vanitats del diner i la fama. Deu ser complicat no caure-hi de quatre grapes. Però servidora prefereix aquests personatges que tenen sang a les venes abans que aquells que es limiten només a viure a base de sumptuositat.

Ens agradi o no, els esportistes d’elit són referents de les noves generacions, dins i fora del terreny de joc. I d’aquí la responsabilitat que haurien d’entomar. Més enllà de ser un exemple de professionalitat en el seu àmbit, tot el que fan i diuen té repercussió i incidència. I com que de superficialitat n’anem sobrats, és d’agrair que de tant en tant n’aparegui algun amb consciència social, política i cultural. I a Piqué se’l trobarà a faltar. Per bé i per mal.