Quaranta anys de camells

Les atrac­ci­ons de fires han tan­cat els llums i de mica en mica el for­mi­gueig de gent a la Devesa es trans­forma en un gran tren­ca­clos­ques de firai­res que des­mun­ten cadas­cuna de les atrac­ci­ons. Per a molts, la dar­rera fira de la tem­po­rada i els autos de xoc, la pesca d’ànecs o la gran nòria que­da­ran guar­dats fins a la pri­ma­vera, quan rebro­ten les fes­tes majors. Enguany, però, una de les atrac­ci­ons estava d’ani­ver­sari. Els camells cele­bren 40 anys d’anar amunt i avall. Segur que si sumes­sin totes les ana­des i vin­gu­des ja arri­ba­rien a alguns dels deserts que imi­ten les pis­tes d’aquesta atracció. Una atracció que des de ben petit m’ha cap­ti­vat. Suposo que la com­pe­tició, l’encert, la lluita con­tra la resta de juga­dors és el que em té mera­ve­llat des de fa qua­tre dècades. Encara recordo que els pri­mers anys no només hi havia camells. Pan­te­res Rosa o ciclis­tes peda­lant també es van poder veure a les Fires de Girona de fa una colla d’anys.

Però els camells són els que han resis­tit el pas del temps. Encara recordo que els pri­mers pre­mis eren uns bar­rets de por­ex­pan amb una cinta que iden­ti­fi­cava el por­ta­dor com a campió de la cursa de camells. Són tan­tes les car­re­res que he fet que els podria fer una tesi de com esco­llir un camell i diver­ses tècni­ques de tirar la bola, segons a quina de les pis­tes juguem. Sem­pre recor­daré una tarda en què un ser­vi­dor i un com­pany d’escola, en Pep Pri­eto, vam gua­nyar pre­mis a man­salva. El con­ven­ci­ment de gua­nyar era tan asse­gu­rat que només jugàvem un per torn per no mal­gas­tar els diners del que hagués gua­nyat la cursa. A mitja tarda, vam haver d’anar a dei­xar a casa els regals que havíem anat col·lec­ci­o­nant. Uns cascs amb ràdio FM, les Choc­ho­nas típiques de l’època, llums de dor­mi­tori i algun peluix. Una des­car­re­gada per tor­nar a la càrrega i seguir gua­nyant. És una de les atrac­ci­ons més inter­ge­ne­ra­ci­o­nals de les Fires, com ho demos­tra que des de l’any pas­sat el meu fill ja segueix les meves pas­ses amb alguna victòria ja de mèrit mal­grat superar tot just els sis anys. Encara a dia d’avui, l’adre­na­lina puja quan el tim­bre sona amb força per mar­car l’arren­cada de la cursa. Els ner­vis pas­sen a les cames durant les dues cur­ses i els ner­vis són a flor de pell. Així ho sento i aquest dar­rer cap de set­mana també ho adme­tia el meu fill. Són els camells. Són història de les Fires de Girona.