Quan no es pot tornar a casa

Fa pocs anys es parlava de la guerra de Síria com d’un conflicte mundial en què potències estrangeres es disputaven l’hegemonia a través de forces interposades fins a arribar al punt del genocidi. Ara una capa de silenci tranquil·litza aquelles mateixes potències que ja han trobat altres camps de batalla on vendre armes. Van ser 600.000 víctimes reconegudes del 2001 al 2016, 5,6 milions de refugiats, 6,2 milions de desplaçats interns, la meitat d’una població que tenia llavors 23 milions d’habitants. Dinamarca, Suècia, Turquia, Jordània, Líban, França, Emirats Àrabs, Alemanya, estan animant o obligant els refugiats a marxar –especialment el Líban, que en concentra el gros– amb el pretext que al seu país ja regna la pau, o almenys això sembla un cop apagat el focus mediàtic. Però no és cert. Amnistia Internacional ha documentat un munt de detencions, tortures i morts de sirians retornats que fa feredat, especialment pels testimonis que ho expliquen. Pel fet d’haver intentat fugir d’aquella violència són considerats pel règim d’Al-Assad opositors, traïdors, terroristes, espies i són sotmesos a tota mena de benvingudes humiliants i càstigs per corregir la seva deslleialtat, les dones, agredides sexualment i moltes famílies extorsionades per comprar la llibertat de qui corre el risc de ser desaparegut per sempre més. Res nou sota el sol: la vulneració dels drets humans i la indiferència de qui ha tret profit econòmic d’una guerra –una de tantes– que un cop amortitzada cau en l’oblit i anem cap a una altra, que sobra gent!