El mal de Bukowski

El meu amic escriptor, el que acaba de publicar un llibre extraordinari, una novel·la de primera, està deprimit. “Un altre llibre a les llibreries –diu–. Com si no n’hi hagués prou, de llibres. On anirem a parar? Arribarà un dia que hauran de prohibir els llibres o, com a mínim, prohibir que se n’escriguin. El món pateix una congestió colossal de paraules que ens ofegarà a tots...” Em fa pensar en les lamentacions del singular Charles Bukowski, un home posseït, com Josep Pla, per “la diabòlica mania d’escriure”. Bukowski demanava disculpes al seu editor per ésser tan prolífic tot i pensar que no calien més llibres. Estava convençut que hi havia una epidèmia d’escriptors: vas al dentista i mentre et té amb la boca esbatanada aprofita per demanar-te si saps d’algun editor disposat a publicar les memòries d’un odontòleg, i si vas al zoo et trobes un cangur que es treu de la bossa un text inèdit sobre la vida dels marsupials... és una bogeria. I amb tot, Bukowski es confessava incapaç de parar d’escriure. Deia que la cosa no tenia remei: escriure o tirar-se daltabaix del pont. Per a ell, el fet d’escriure era com una funció vital del cos. Una mena d’òrgan que segregava paraules i que formava part de l’organisme. El pobre, alcohòlic i bohemi Bukowski no trobava que el fet d’escriure fos més glamurós que el fetge o un budell. El problema és que no tenia remei. Li faig aquestes consideracions a l’amic escriptor i li dic que no està sol, que simplement està afectat pel mal de Bukowski. I que té els mateixos símptomes. Ell tampoc deixa res per verd: novel·les, poemes, contes... No hi ha res a fer. L’amic assumeix el diagnòstic i em confessa que, efectivament, el mal s’està generalitzant de mala manera. “Ahir vaig anar a l’oculista –em confessa– i mentre m’anava fent llegir lletres de lluny em va dir: «Oi que vostè és escriptor? Sap si hi hauria un editor interessat a publicar-me Vista cansada: el cas d’un oftalmòleg escèptic?»”