El mal de Bukowski

El meu amic escrip­tor, el que acaba de publi­car un lli­bre extra­or­di­nari, una novel·la de pri­mera, està depri­mit. “Un altre lli­bre a les lli­bre­ries –diu–. Com si no n’hi hagués prou, de lli­bres. On ani­rem a parar? Arri­barà un dia que hau­ran de pro­hi­bir els lli­bres o, com a mínim, pro­hi­bir que se n’escri­guin. El món pateix una con­gestió colos­sal de parau­les que ens ofe­garà a tots...” Em fa pen­sar en les lamen­ta­ci­ons del sin­gu­lar Char­les Bukowski, un home posseït, com Josep Pla, per “la diabòlica mania d’escriure”. Bukowski dema­nava dis­cul­pes al seu edi­tor per ésser tan prolífic tot i pen­sar que no calien més lli­bres. Estava con­vençut que hi havia una epidèmia d’escrip­tors: vas al den­tista i men­tre et té amb la boca esba­ta­nada apro­fita per dema­nar-te si saps d’algun edi­tor dis­po­sat a publi­car les memòries d’un odontòleg, i si vas al zoo et tro­bes un can­gur que es treu de la bossa un text inèdit sobre la vida dels mar­su­pi­als... és una boge­ria. I amb tot, Bukowski es con­fes­sava incapaç de parar d’escriure. Deia que la cosa no tenia remei: escriure o tirar-se dal­ta­baix del pont. Per a ell, el fet d’escriure era com una funció vital del cos. Una mena d’òrgan que segre­gava parau­les i que for­mava part de l’orga­nisme. El pobre, alcohòlic i bohemi Bukowski no tro­bava que el fet d’escriure fos més gla­murós que el fetge o un budell. El pro­blema és que no tenia remei. Li faig aques­tes con­si­de­ra­ci­ons a l’amic escrip­tor i li dic que no està sol, que sim­ple­ment està afec­tat pel mal de Bukowski. I que té els matei­xos símpto­mes. Ell tam­poc deixa res per verd: novel·les, poe­mes, con­tes... No hi ha res a fer. L’amic assu­meix el diagnòstic i em con­fessa que, efec­ti­va­ment, el mal s’està gene­ra­lit­zant de mala manera. “Ahir vaig anar a l’ocu­lista –em con­fessa– i men­tre m’anava fent lle­gir lle­tres de lluny em va dir: «Oi que vostè és escrip­tor? Sap si hi hau­ria un edi­tor interes­sat a publi­car-me Vista can­sada: el cas d’un oftalmòleg escèptic?»”