‘Perlovers’

Fa setze anys, Joaquim Jordà, que havia mort uns mesos abans, va fer que descobrís els diaris filmats d’un cineasta israelià, David Perlov, que, amb una càmera en setze mil·límetres, va enregistrar des del 1973 fins al 1983 moments de la vida quotidiana amb una mirada poètica mentre testimoniava amb una visió política crítica els conflictes i les tensions del seu país: un cop fet el muntatge, que va construir una sèrie de sis capítols de 55 minuts de durada, hi va afegir una veu en off que reflexiona sobre la naturalesa d’aquestes imatges i sobre allò que mostren. Va ser en el festival de Torí del 2016 on vaig descobrir-lo fascinada i si va ser a causa de Jordà és perquè aquella edició, en què es va projectar el Diari de Perlov, va dedicar-li una retrospectiva que m’hi va dur.

De manera fulgurant, com si hagués tingut una revelació, em vaig convertir en una perlover, terme amb el qual la muntadora i productora Yael Perlov (filla del cineasta que ha posat en circulació els films del seu pare un cop aquest va morir, el 2003, sense haver fet gaire per difondre’ls) identifica aquelles persones que estimem i per això propaguem una obra fílmica excepcional. Una de les més grans perlovers és Paola Lagos Labbé, que, havent-li dedicat la seva tesi documental, ha presentat recentment al cinema Zumzeig, la retrospectiva integral dels diaris fílmics de Perlov que també comprenen Updated Diary (enregistrat en vídeo del 1990 al 1999) i My Stills. Aquest últim, també el darrer film del cineasta fent-lo a propòsit de fotografies seves del 1952 al 2002, va ser presentat dijous per la gran Yael. Una festa de vells i nous perlovers disposats a predicar la fe en el cinema de Perlov.