El català mata

Ras i curt. No hi donin més vol­tes. Per més acords que pren­guin no sé qui­nes tau­les, per més volun­tat de blin­dat­ges que pro­cla­min, per més ini­ci­a­ti­ves que pre­sen­tin a instàncies que saben impos­si­bles, el pri­mer que mor­ti­fica als espa­nyols del fet dife­ren­cial és la llen­gua, i és el pri­mer que estan dis­po­sats a dei­xar als peus dels cavalls alguns cata­lans uni­o­nis­tes. Així ens va! Després de la para­fernàlia que varen expli­car-nos, com un fruit saborós del diàleg i de la taula, que hi hau­ria ini­ci­a­ti­ves per a la pro­tecció i el foment del català, tor­nem a la rea­li­tat. Res de res. Caca de la vaca altre cop. Tam­poc hi haurà català al Senat. Dife­ren­cial i espec­ta­cu­lar aquesta vegada el rao­na­ment de la sena­dora soci­a­lista Eva Gra­na­dos, encara que el rau-rau de la sedició i del sí és sí i tot el con­trari li ha permès pas­sar dis­cre­ta­ment. Gra­na­dos està a l’altura d’aquell famós Suárez de l’inici de la tran­sició per a qui el català per a algu­nes coses, sí, però com a llen­gua de ciència no l’hi veia; i a l’altura de la ten­nista Paula Badosa, que no sap si el català compta com a llen­gua que parla. Gra­na­dos ja no deses­tima deba­tre en català al Senat pel cost de la tra­ducció. Ho fa perquè el català, com el gallec i l’euskera, maten. Maten el debat, que, en canvi, en cas­tellà és viu. I segons ella es neces­sita que sigui viu, el debat. El català al Senat mata­ria, segons la sena­dora, la imme­di­a­tesa del par­la­men­ta­risme. Llamp me mati, que n’hi ha per matar-la!, diria l’àvia Neus.