A la tres
Ganes de morir-se
El 8,8% dels adolescents catalans assegura tenir ganes de morir-se o d’adormir-se i no tornar-se a despertar, segons alerta una enquesta elaborada a quatre mans entre els departaments d’Educació i Salut. Poca broma amb la xifra, que ens ve a dir que tots coneixem algú que flirteja amb aquests pensaments. No vol dir necessàriament que hi compartim sostre, però segur que ens hi encreuem amb una certa freqüència i no som conscients que una idea suïcida li pot rondar el cap. Aquest alarmant 8,8 amaga, en part, un fracàs col·lectiu com a societat i com a pares. Professionals de l’àmbit de la salut que tracten joves que s’han intentat apartar d’aquest món expliquen com darrere la trista decisió hi ha, molts cops, la intolerància a una frustració que pot ser de l’estil “m’ha deixat la parella” o “m’he barallat amb els pares i m’han tret el mòbil”. Ens alerten, com a pares, que anem en la direcció equivocada. I, malgrat que ens arriben senyals per terra, mar i aire, seguim entestats a infantilitzar una generació que confon el “no” amb el patiment extrem. Per acabar-ho d’adobar, sovint s’evita el xoc amb els fills per compensar les hores que estem absents.
A aquesta casuística cal afegir-hi, a més, la hipocresia que sovint gastem quan ens referim a la salut mental. La pandèmia ens ha obert els ulls i tots ens declarem més disposats a parlar-ne i a acceptar que avui ens pot tocar a nosaltres. La setmana passada, en una jornada organitzada pel Consell de la Informació de Catalunya, el psicòleg Roger Ballescà aportava una interessant reflexió: si a través d’una pàgina de contactes coneixes una persona que et diu que ha superat un càncer, pensaràs que és una heroïna i la voldràs conèixer. En canvi, si et diu que ha superat una malaltia mental, els estigmes s’apoderen de tu i et veus atrapada entre dubtes. El mateix exemple serviria a l’hora de contractar algú a la teva empresa. Preguntem-nos, doncs, d’aquest 8,8%, quants no gosen demanar ajut per por a ser desterrats dels grups socials.