Del carrilet al tram tren

Fa un temps que uns visionaris projecten un nou ferrocarril que cobreixi l’anella de les Gavarres. La proposta s’ha ampliat amb la connexió fins a Olot, passant per Banyoles. És a dir, es recuperen els trams dels quatre carrilets que van circular des de finals del XIX fins a mitjan segle XX: de Girona a Sant Feliu, a Palamós, a Olot i a Banyoles. De moment, el govern de la Generalitat ha encarregat un estudi de viabilitat d’aquest tram tren que tindria uns 144 quilòmetres, en bona part de nova construcció paral·lela a les carreteres, i aprofitant l’actual via de Riudellots a Flaçà, amb un nou carril. Els impulsors d’aquesta lloable iniciativa han fet diferents estudis d’altres tram trens que ja funcionen a Europa (i també a Alacant i Cadis), de la població potencialment usuària, de les teòriques freqüències del servei, de les inversions necessàries i els costos de l’operació i dels ingressos i resultats que se’n derivarien, i una anàlisi dels temps de viatge amb diferents mitjans entre Barcelona i la Costa Brava i Girona i la Costa Brava. (la proposta d’arribar a Olot encara no estava prevista). Tot plegat sembla prou ben treballat i només hi trobo a faltar una projecció de les afectacions i expropiacions de terrenys pel pas de les noves vies i instal·lacions necessàries. En un manifest, els impulsors del tram tren enumeren els valors d’aquesta iniciativa: baix consum energètic, consum zero de combustibles fòssils, emissions zero de carboni, màxima accessibilitat per als passatgers, menor taxa d’accidentalitat, i es conjuren perquè la Creu Ferroviària de Girona i la seva volta a les Gavarres estigui en funcionament el 2030. No és la primera vegada que explico que el carrilet de Sant Feliu a Girona va ser el meu primer transport públic. A la platja a s’Agaró hi havia un baixador, era el transport familiar per visitar Girona i em va portar uns anys a la Salle de Cassà. Sortíem de casa de matines i tornàvem a la vesprada. Érem nens de 6 a 14 anys i els pares i mares mai no ens acompanyaven ni ens venien a buscar. Era un viatge plàcid, tranquil; no teníem presa i la televisió no havia arribat a la majoria de llars. La vida es cuinava a foc lent i els carrers sí que eren ben nostres. Han passat els anys, he viatjat per terra, mar i aire, però el tren continua sent el mitjà de transport favorit: permet companyies inesperades, retrobar coneguts, fer un becaina, llegir... Per bons propòsits que no quedem!