Amb duros fumes puros

Ben aviat els corbs i voltors que viuen de les grans bosses de diner públic per repartir tindran un altre objectiu, el fons que han decidit crear a la cimera de Egipte per finançar els desastres que el canvi climàtic genera en els països pobres. L’acord va ser a altes hores, de matinada i quan ja es descartava cap trofeu per destacar en quinze dies de reunions i trobades. De moment no ha transcendit gaire res més. Ni lletra gruixuda ni lletra menuda. No se sap el volum del fons. No se sap a partir de quines aportacions es crearà. No se sap quines seran les condicions per accedir-hi. Ni se sap qui decidirà com es farà el repartiment un cop el fons existeixi. No direu que no és estrany, això! Tanquen acords en què tot queda per acordar més endavant excepte proclamar als quatre vents que hi ha un acord! Però ho han dit públicament i cap dels que ho han acordat ho ha desmentit encara, que no hi ha cap dada del que s’ha acordat. Finalment (feia 30 anys que es demanava) hi haurà una bossa de diners per repartir allà on els efectes del canvi climàtic provoquin desastres. És el sistema. No volem pagar per protegir i acabem pagant per malmenar. Una picossada de diners sempre tapa la misèria, i mentrestant “qui té duros fuma puros”, que deia l’àvia Neus. Aplaudim l’arribada del nou fons? Aplaudim-la i aplaudim-la amb un somriure d’orella a orella. Si no l’aplaudim ens alineem amb els insolidaris i els negacionistes.